El retorn d'Aznar el profund

Adolfo Suárez era recordat amb ternor, per la seva feina bruta i difícil a la transició espanyola, però també amb cert recel per la seva caiguda lliure pocs anys després. Però vencia la faceta entranyable. Fa deu anys va assegurar que José Maria Aznar era el millor president de la democràcia espanyola. El seu company d’aventures diplomàtiques, el comunista Santiago Carrillo va dir de seguida que alguna cosa no rutllava. Suárez va desaparèixer del panorama públic, i poc després es va saber que pateix Alzhàimer.

Dissabte, José Maria Aznar va demostrar dues veritats de cop, dues certeses en un sol moment. Va demostrar que Carrillo va fer gala d’una lucidesa admirable en detectar des del primer moment que l’estat mental de Suárez no era el que havia de ser, i va demostrar que, efectivament, l’expresident espanyol anava errat de totes totes. Aznar va ser el pitjor president de la democràcia espanyola moderna (amb permís de José Luis Rodríguez Zapatero, tot sigui dit), i dissabte va demostrar per què. El seu tarannà prepotent, fastigós, luxuriosament pretenciós –i tant messetari, d’altra banda-, va rutilar acompanyat del fervor de les noves generacions del Partit Popular.

L’expresident popular va afirmar, i cito textualment, que “els socialistes, cada cop que han tingut ocasió, han omplert Espanya de runa, d’atur i de misèria”. I el van aplaudir.

Sí, Aznar va fer gala d’una de les seves facetes més destacades: l’imbecilitat dopada per un ego sense mesura; la facilitat per mentir, enganyar, distorsionar, i provocar la vomitera, l’angúnia i la repulsió de tota persona amb un mínim de seny que s’escolta les seves paraules. El que va dir és mentida. És ofensiu. És perillosíssim. És insultant. És vergonyós. És intolerable. És digne de la dreta més directament hereva de l’esperit, directrius i tarannà del franquisme.

Des del partit de la gavina també critiquen constantment la sotmissió del govern espanyol a les ordres de la Comunitat Econòmica Europea i del Banc Central Europeu. Resulta humiliant, preocupant i ridícul a parts iguals que algú pugui arribar a creure que el Partit Popular hauria resistit les embestides de la Unió Europea, i, és més, que s’hauria erigit en defensor de l’Estat del benestar, i dels drets dels treballadors, els quals ara tan irònicament el partit proclama i defensa a viva veu.

Si Espanya fos un pais amb seny, estaria tranquil. Sabria que la mentida, la distorsió i la broma de mal gust no penetrarien en les ments profanes. Però, per desgràcia, a l’any 2010, Espanya segueix sent profunda. La putrefacció de la política ha calat els ossos de la societat, i el seguiment de l’actualitat és rotundament acrític. No hi ha noció de la raó i la distància. Compte, ni d’una banda ni de l’altra. Aquests discursos són, doncs, una arma potent i perillosa per continuar fomentant l’odi i, més important encara, la ignorància i l’alienament de les classes mitjana i treballadora.

Saben el què es fan. Res és casualitat. Les noves generacions que dissabte celebraven les paraules d’Aznar, un dia es presentaran davant un faristol i seran qui escupirà les mateixes barbaritats. I davant aquest espectacle dantesc, i també comprenent que a Catalunya no tot són flors i violes, cada dia més cervells es retorcen, sudorosos i tremolosos, i, provenint d’on provinguin, havent mamat ideologies, inspiracions i influències ben diferents, es pregunten... adéu, Espanya?

També podeu llegir l'article a City Lights.

El burka tapa els drets fonamentals

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, acaba de prohibir dur burka (el vel integral, que cobreix tot el cos, cara i ulls inclosos) o nyqab (el vel que cobreix tot el cos menys els ulls) dins els edificis municipals, com, per exemple, l’Ajuntament, o centres cívics. I ja l’hem tinguda armada. És una ocasió perfecte per als bonistes i fals progressistes per posicionar-se a favor de l’islam i esgrimir la seva llista d’arguments tòpics i demagògics. Per exemple, fa uns dies, crec que era a RAC1, una tertuliana explicava que no podem prohibir dur burka o nyqab, imposar no dur-ne, perquè llavors estem fent el mateix que suposadament fan els musulmans radicals que obliguen, imposen, dur el vel integral a les seves dones i familiars femenines. Quina broma és aquesta? Des de quan entra en la mateixa escala establir una norma en contra d’un atac frontal a la dignitat d’un ésser humà, en aquet cas una dona, que el propi atac.

És delirant. I hi deu haver força gent que aposti per aquest tipus de teories. Hi ha gent que de debò es creu que les dones escullen lliurement. Ho rebatia molt encertadament diria que un oient fa pocs dies també a la mateixa emissora, en aquest cas crec que era a La Nit a RAC1, escullen tan lliurement com les dones espanyoles de fa dos o tres segles se sotmetien als criteris i voluntat de l’església catòlica amb els ulls clucs. Per voluntat pròpia. Per voluntat apresa. Per voluntat imposada per la cultura.

La Generalitat ha dit que és una mesura innecessària. Perquè gairebé ningú duu el burka ni el nyqab avui dia a Catalunya. Discrepo. Avui dia, 2010, potser no, però vés a saber com estarem d’aquí a cinc anys. La filosofia popular és molt sàvia: prevenir és curar. De la mateixa manera que es va prohibir l’ablació a temps ara cal prohibir aquestes vestimentes que suposen una agressió frontal als drets humans. Drets que ens ha costat molt assolir com perquè ara, el bonisme i el fals progressisme ens els facin trontollar en ares de la integració. Integració, i tant, però passant pel sedàs del respecte a la cultura, les lleis i, sobretot, els drets fonamentals de l’home i la dona.

També podeu llegir l'article a City Lights.

No n'hem après res

A finals de novembre, un jove de Tenerife va ser acusat d’haver agredit sexualment i matat la seva fillastra. L’equip mèdic així ho va denunciar. El seu entorn negava les sospites, i dos o tres dies després es va demostrar la seva innocència. Pel camí, van passar titulars escandalosos a dues planes titllant-lo de dimoni en amunt, amb la seva fotografia ben grossa just a sota. Concretament, va ser el diari ABC. Per descomptat que després tothom es va fer enrere, però aquella cara, acompanyada de paraules com assassí, ja l’havia memoritzada mitja Espanya. Una vida posada molt seriosament en risc pel què després es va demostrar que havia estat culpa d’una caiguda al parc mal diagnosticada dies abans. Poca autocrítica es va fer, breus rectificacions i passem pàgina.

Tot això em va venir de nou a la ment aquesta setmana passada amb el cas de la dona que va matar els seus dos fills a Lloret. Quan van sortir les primeres informacions, quatre pinzellades, de fet, que amb prou feines donaven per redactar un breu, i parlo de la versió digital d’El Periódico, vaig poder llegir comentaris que feien afirmacions del tipus “Esta hija de puta ha venido a España a matar a sus hijos porque sabe que entrará por una puerta y saldrá por otra”. Vagi per endavant que no hi ha res que justifiqui aquest crim, però sobta que, amb tan poca informació, algú, posant el seu nom i cognoms, s’atrevís a deixar anar bajanades de tal magnitud i amb tan poca justificació. Hi havia altres comentaris de caire semblant, que potser amb un to menys enervat mantenien la mateixa línia.

És evident que aquesta dóna és culpable –ens creurem la confessió- però aquesta víscera demostra que no hem après absolutament res de casos com el del Diego, el noi que els mitjans van cometre el terrible i gravíssim error de linxar sense proves. Perquè en aquell moment no hi havia judici. No hi havia confessió. No hi havia context –no se sabia que era la dona del pederasta britànic detingut ara fa uns dies- etcètera. La seva relació amb el pederasta britànic obre un ventall de causes que, tot i no ser redemptores, converteixen en extremadament cruels afirmacions com les que feia aquella persona a El Periódico. És clar que era la opinió d’un lector, i no del mitjà, però el mitjà té la potestat de tolerar o descartar els comentaris, per molt que s’escudi en fer-los signar amb nom i cognoms. El mitjà ha de censurar el que està fora de lloc. I si El Periódico, com hauria pogut ser un altre mitjà –de fet, potser va passar també, però jo no ho vaig veure- , no ho va fer deu ser perquè considerava oportú deixar a la seva web línies com aquelles.

Es demostra per tant que no hem après res d’allò. L’ABC no va aplicar-se la magnitud de rectificació que hauria d’haver exercit. Els informatius no en van parlar prou. Als ciutadans no ens va arribar el suficient, i si ens va arribar, tampoc ho vam digerir. Potser sí que a nosaltres hi ha missatges que ens entren per una porta i ens surten per una altra. Tots plegats hi hauríem de pensar més. O pensar, simplement. Perquè mai sabem del cert què és veritat i què no. Ho demostren casos com els de la nena morta a Tenerife. Anem més amb compte.

També podeu llegir l'article a City Lights.

L'alcalde fa figa

Fa cosa de deu dies vaig anar a una verduleria a comprar pomes. En vaig agafar mitja dotzena de peces i em vaig dirigir a la caixa per pagar. Llavors, el depenent, que parlava en un to un xic alt, em va suggerir que agafés unes figues que, deia, li acabaven d’arribar. Vaig dir que no em semblava massa bona idea perquè ara no n’és temporada. Va insistir i insistir; que sí, que venien de noseón i que allà ara sí n’és temporada i que tal pasqual. Vaig pensar que, ben mirat, les figues m’agraden, i que, tot i que seguia sent reticent a comprar-ne, podia provar. Per provar, total, no hi perdia gran cosa, em vaig dir.

Llavors va resultar que no portaven l’enganxina que representa la marca i la procedència, i ho vaig trobar estrany. Vaig preguntar al dependent, i em va contestar que no patís, que allò no era problema, que les figues estaven molt bones igualment. Tot plegat ho vaig trobar estrany, però no sé exactament per què, em vaig deixar convèncer. Al cap i a la fi, insisteixo, les figues m’agraden. Quan vaig arribar a casa, les vaig desar a la nevera, i després de sopar en vaig agafar una. Vaig fer-la rodar entre els dits de la mà, preguntant-me, pensatiu, per què no durien l’enganxina. Què estrany, seguia pensant. Però vaig decidir-me a menjar-me-la. Al primer bocí que em vaig dur a la boca ja em vaig adonar que allò no era el què m’havien de vendre. Que jo tenia raó i que m’havien pres el pèl. Que allò estava fora de temporada i punt. Ara les figues són dolentes, coi, no poden sortir bé. Em vaig sentir una mica burro, i com que no sóc pas dels conformistes, vaig decidir anar a protestar el dia següent.

Així doncs, en tornar de la feina l’endemà, vaig passar per la botiga, que està per allà al centre (per si us interessa, es diu Josefina Heredia Frutas y Verduras, no se us acudeixi pas anar-hi a comprar) i vaig protestar enèrgicament per la qualitat d’aquelles figues dels nassos. El depenent va demanar-me disculpes, va reconèixer que s’havia equivocat, que aquelles figues no eren de fiar, i que s’hauria d’haver esperat uns mesos a portar-ne. Li vaig dir que no em servia, i que volia parlar amb l’encarregat. Em va dir que ell era l’encarregat, i li vaig preguntar que què havíem de fer. Em va dir que no patís, que ja havia protestat al proveïdor, i que havia decidit substituir-lo per un d’altre. Li vaig dir que no em servia, que la responsabilitat última de demanar aquella remesa de figues era seva, i que era ell qui havia de rendir comptes davant el client! Va posar-me unes quantes excuses més, em va repetir que ho sentia molt, i que era conscient que s’hi jugava molt, en aquelles figues. Perquè, explicava, ja havien vingut força clients més a protestar, i que si tenia problemes potser no podria pagar el lloguer quan li vencés el contracte. Vaig dir-li que ho sentia molt, però que allò no era el meu problema. Que el mínim que podia exigir a una verduleria és que tingués les verdures i les fruites bones, de temporada, i que procurés que tot estès controlat, fos correcte, i que no faltés ni una sola etiqueta. I el proveïdor tant se me’n fotia. Vaig deixar la bossa amb la resta de figues sobre el taulell, vaig remugar que quan fos temporada de figues de debò ja n’aniria a comprar a una altra banda, vaig girar cua i vaig marxar enfadat.

Ja ho sabeu, si per casualitat anéssiu a Josefina Heredia Frutas y Verduras, no demanéssiu pas figues fora de temporada. L’únic que em rebenta més, si és que això és possible, és que si a aquests els tanquen la paradeta, ves a saber quina enganyifa em voldrà colar el proper que vingui.

També podeu llegir aquest article a CityLights

City Lights

Vull anunciar, des d'aquesta sempre modestíssima tribuna que des d'aquesta setmana, amb la publicació avui del primer article, col·laboraré setmanalment amb Llums de la Ciutat, a la secció de revista digital, City Lights, on, com deia, ja podeu llegir el primer article, tot i que, de fet, els que passeu per aquí sovint, ja l'haureu llegit.

Llums de la Ciutat és un projecte creat, dirigit i produït per alumnes de segon de periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. És multiplataforma: integra televisió, ràdio i premsa, i ja ha -encara és molt d'hora perquè m'atreveixi a dir hem-, tingut l'honor d'entrevistar personatges com Agustí Benedito, Montserrat Nebrera, Marta Coll o Toni Aira.

És un plaer, i vull agrair-li sincerament la oportunitat a la directora de Llums de la Ciutat, la Mireia Giné, que des que vem coincidir i vem començar a xerrar sobre el projecte s'ha mostrat molt disposada a gestar aquesta col·laboració.