Gayzone y la muerte natural

La madrugada del lunes al martes, en un punto horario de Onda Cero, escuché a un corresponsal desplazado a Mallorca asegurar que la muerte de Stephen Gately, voz secundaria del grupo de teen pop Boyzone (vamos, una basura) se produjo ''de forma natural tras una noche de fiesta". Literalmente. Lo apunté y todo.

Mira, mamonazo, no sé si felicitarte por tu cinismo estelar o pedir que te despidan hoy mismo y te amputen los brazos para que no puedas volver a escribir, y eventualmente, locutar, una sandez similar en tu puta vida. Reconozco que era tarde, sí, pero me juego mis sagradas bolas a que ese texto no lo escribiste cinco minutos antes de entrar en antena. Ah, perdón, voy a explicarlo para quien no lo sepa. Gately murió, al parecer y, en cualquier caso, a lo que se refería la noticia, ahogado por su propio vómito. Las informaciones indican que lo intentó expulsar mientras se encontraba durmiendo boca arriba en la cama.
Mágicamente grotesco. Lo que querais llamarlo. Pero no natural. En la vida, joder, en la vida eso ha sido una muerte natural. Y sinceramente, a pesar de los tétricos y dantescos derroteros por los que rápidamente se escurren las vidas de la juventud de hoy en día, dudo que jamás eso llegue a ser considerado por los estándares periodísticos y sociales una muerte natural.

Ah, lanzo un último dardo por si las moscas. Si usted se refería a causas naturales, hablando de las consecuencias físicas del accidente, y que los daños producidos por las mismas pueden considerarse, efectivamente, naturales (cosa que no niego que técnicamente sea acertada)... haberlo explicado bien, capullo.

Por cierto, el chaval este era un poco una dantesca y tétrica mezcla entre Travolta y Swarzenegger, ¿no os parece?

That's not the point, folks!

Durante los dos últimos días se ha comentado ámpliamente en los rediles mediáticos madrileños la noticia del vudú que Cristiano Ronaldo sufre, al parecer, a manos de Pepe El Brujo. Un pintoresco personaje que ofrece sus dotes con la magia negra a quien mejor le pague. En este caso, pero, El Brujo asegura moverse por motivos morales (a pesar de que, según reconoce, cobrará un total de 30.000 euros por el trabajo). Afirma que no actuaría contra Messi, por ejemplo.

La víscera y el vómito han tardado poco en desbordarse. Todos los apodos imaginables han recaído sobre este hombre. Insultos y, sobretodo, risas. La mayoría de la gente no da crédito alguno a las palabras del mago y quien más quien menos tiene claro que todo esto sale a la luz únicamente con motivos propagandísticos del propio Pepe El Brujo.

Pero, para variar, la gente olvida un punto vital. Este hombre, El Brujo, está meándose en la cara de todo el mundo. ¿De verdad importa una mierda si es cierto o no? ¿Importa una mierda si es motivo de burla o de ataques verbales de todo tipo? ¿Cómo es que nadie piensa en los cuartos que se saca este hombre, y a costa de quién lo hace?

Este hombre debería ser un ídolo. La veracidad de sus palabras y sus acciones es una pura nimiedad. Menudencias. Lo verdaderamente importante es que este hombre, lícitamente o no, es capaz de saquear brutalmente a ricachos de mierda que no tienen mejor cosa que hacer que verter sus odios y rencores en prácticas malignas. ¡Que les den por culo!

Yo soy fan de este hombre. Este hombre es un crack. Yo también quiero aprovecharme descaradamente del dinero que les sobra a la escoria adinerada del país. In your face.

Aquí podeis consultar la noticia original.

Les meves veritats (I): El Clapés no val res

No m'explico com el programa ronyós i ranci del Clapés segueix en antena a RAC1 després de dos o tres anys. Esclar que és cert que les tardes estan maleïdes a ca'l Godó-Radio, segurament per culpa del Jordi González, que hi va fer el Diagonal fa ja més d'un llustre. Han passat per allà gent amb bones intencions, amb més o menys destresa i ganes, però des que s'ha instal·lat la ronya al 87.7FM de 4 a 7, jo passo de les tardes de RAC1. Prefereixo escoltar Welcome to Paradise en "repeat" durant tres hores. És molt més proudctiu i edificant.

Després no digueu que no us vaig avisar.

Aquest blog fot més fàstic que el meu PC, que ja és dir

Estic cansat de tenir el blog abandonat en pro de la bona voluntat i la moderació que em pugui beneficiar econòmicament en algún moment (per extrany que resulti, vés a saber a quina porta aniré a trucar, que està tot fatal, col·legues).
Total, que com que em fot ràbia tenir el MEU blog abandonat, intentaré passar-me pel folre dels collons tanta moderació i intentaré començar a escopir merda sobre qui se la mereix, o el que s'escaigui, vaja, que tampoc estem tant malament.
Potser el blog serà encara més merdós i radical, però em quedaré més a gust. O potser em faig famós i la gent comenta les meves porqueries com al blog d'en Jair Domínguez.

Salut.

P.D. En els meus plans de dominació mundial entra la idea de canviar la puta merda de collage tirant a cholo que il·lustra el meu blog. No sé com cony em podia semblar decent ara fa un parell d'anys.

Minoria Absoluta, majoria eterna

Avui s'ha acabat un dels millors programes de la història de la radiodifusió catalana. Nou anys de sàtira política, avalada per diversos premis, entre ells, l'Ondas al millor programa d'entreteniment del 2006, si ho recordo bé.
Jo els escoltava quan encara anaven darrera el Problemes Domèstics del Manel Fuentes, el 2003 o potser fins i tot el 2002. Encara era un embrió del que ha acabat sent. Niu de grans actors, trampolí per a tots ells. Un programa que ha combinat l'experiència de qui ja gairebé no tenia res més a demostrar amb la il·lusió i el talent de nous valors. Tots sabem qui son. Però no sabem qui acabaran sent.

És evident que una retirada a temps sempre és intel·ligent. El programa va viure el seu període d'esplendor entre 2004 i 2007, a partir de la retirada del president Maragall, i de l'explosió del Polònia, vana anar perdent gas, frescor i agressivitat. La temporada passada, en Quim Morales a la segona hora ja va començar a demostrar que es podien aportar coses noves a l'humor radiofònic català, i aquesta temporada han esclatat definitivament. Recolzat per un equip superb, la segona hora començava a desplaçar clarament en Toni Soler i companyia. És evident. Els anys passen, les noves generacions empenten fort i cal deixar pas. Una retirada a temps. Una retirada molt intel·ligent.

I és que la festa d'avui al Tívoli ha estat una demostració d'intel·ligència, de control i de comunicació magistral. Amb la presència d'antics col·laboradors del programa, han aconseguit reunir tota, o gairebé tota la família que ha conformat el Minoria Absoluta durant els seus nou anys de vida (2000-2009). Trigrarem tots plegats molt a oblidar, o a començar a esborrar de la memòria, la festa viscuda aquest matí. Tant assistents, com protagonistes. Una despedida memorable que conviurà frec a frec amb els moments més estelars del programa. Que també sabem tots quins han estat.

La decisió de col·locar la inestimable parella còmica que formen l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau sembla molt encertada. Han aconseguit fer-se un racó imprescindible en el programa aquests darrers dos anys, passant de la segona a la primera hora, i ara els arriba la gran oportunitat. Els veterans de la ràdio ja els coneixiem del Problemes Domèstics. Així doncs, jo, personalment estic molt satisfet per mi, perquè crec que seran uns dignes successors, i content per ells, perquè crec que mereixen ser els dignes successors del gran, magistral i inoblidable Minoria Absoluta.

Marcel Sanromà
Barcelona, 24-VII-2009