De la tomba naixerà un roser

El PSC considera que la imatge de José Zaragoza està gastada, i per això va decidir nomenar Jaume Collboni nou director de campanya del partit. Va decidir nomenar un home absolutament desconegut per al gran, grandíssim, públic. La figura dels spin doctors agafa més volada ara que mai, i un dels factors clau per desenvolupar aquesta feina és restar a l'ombra del candidat. És per tot això que la decisió es podia entendre com a encertada. Divendres passat, Collboni concedia una entrevista al programa L'Hora L de Ràdio Barcelona, i va assegurar que no era el millor moment per convidar José Luis Rodríguez Zapatero a fer campanya a Catalunya.

Però poc més de 12 hores després, José Montilla va decidir engegar-ho tot a rodar. Al dia següent, dissabte i dia del treballador, el President de la Generalitat va emetre un comunicat rectificant les paraules de Collboni i anunciant que la pau i la germanor entre socialistes catalans i espanyols és absoluta i íntegra. Pam, castanya! Aquesta situació la precedia l'acord al Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional i les declaracions del conseller Castells acusant Zapatero de ser passiu davant la sentència d'un Estatut que ell va aprovar (i la posterior exigència de fidelitat institucional que la Moncloa li va llençar).

El cas és que davant d'aquest panorama, les declaracions de Collboni tenien tot el sentit del món. És una consideració molt vàlida, i fins i tot una realitat palpable, que ara per ara, els catalans en genral, i sospito que els fervorosos electors socialistes del sector més catalanista, no volen sentir a parlar ni en pintura del president espanyol. A més a més, aquestes paraules reforçaven la postura del Parlament, encapçalada per José Montilla i Artur Mas, en el que tradicional es podia interpretar com una "marcada de paquet".

El PSC estava davant l'oportunitat de la seva vida per ser conseqüent, per demostrar a la ciutadania que lliuten per quelcom, que plantarien cara a Madrid d'una vegada per totes, i que els socialistes catalans estaven decidits a defensar Catalunya davant els atacs i l'amenaça de la sentència del Tribunal Constitucional. Montilla tenia una oportunitat d'or de guanyar credibilitat i respecte. Però va decidir no fer-ho, mantenir la cohesió de partit i demostrar-nos a tots que no podem creure en la polseguera que l'acord amb Mas va aixecar.

Però no només això, sinó que també sentencia Jaume Collboni dos dies, com aquell qui diu, després de la seva posada en escena oficial. Perquè després d'assegurar que Zapatero és i serà benvingut a Catalunya, Montilla destrossa la credibilitat que encara no s'havia guanyat Collboni. A cinc o sis mesos de les eleccions, és una figura deshauciada i que ja ningú serà capaç de prendre's seriosament. I és una llàstima, perquè això suposa que el PSC no pot rectificar, ha cremat la seva única bala de renovació per a la campanya. Ara és Collboni amb tot l'entredit, o res. I només pot ser Collboni. Perquè un canvi seria, òbviament, un autèntic suïcidi.

De fet, tot plegat ja és un suïcidi. Els socialistes han firmat la seva tomba electoral, perquè interioritats polítiques a banda, que de fet és el que no deixa de ser l'afer Collboni, la ciutadania ha vist de quin peu calça. Els que no hi confiaven, i que haurien recuperat la il·lusió, l'hauran perduda definitivament, i els que encara la conservaven, s'han quedat sense arguments per confiar en l'actuació futura de Montilla. Entre el president i l'assessor han decidit otorgar la raó, la credibilitat, i en conseqüència la clau de Palau a Convergència i Unió. Guardem un minut de silenci pel què el 2003 ens van vendre com el canvi.

I need more guitar, here!

Com que els concerts tenen molt de catarsi, i orgasme col·lectiu, hi ha una mena de màxima no escrita que és que com més fort, millor. Fot-li, fot-li, fot-li. Que les oïdes aguanten. Entenc perfectament la mania de molts de tocar com més fort possible. Per això de la catarsi, de la que els grups són partíceps. Al final t'hi acostumes, i intentes obviar l'excés. Però tot té un límit. I el límit és el directament, molest, desagradable. Quan ahir Passenger Action tocaven a un volum de decibels que superava, de llarg, el límit del que és agressiu per la oïda humana, jo vaig decidir que no ho volia aguantar. Vaig intentar que algú abaixés el volum, i al final del concert sembla que algú més devia protestar -vam veure algunes cares de dolor- i els següents grups van sonar més raonables. Però, ah, amics! Fent les quatre proves de so guarres i ràpides de guardar, ja començavem a sentir que si apuja'm el micro, que si apuja'm la guitarra. Jo no sé des de l'escenari, però des del públic se sent perfectíssimament i ja a un volum més que alt. Però... fot-li, fot-li, fot-li. Al final, volums tolerables i tots contents.

Però el cas és que ens hauria de fer reflexionar que haguem d'arribar a volums bestialment agressius perquè algú s'adoni que allò no pot ser, i que no és raonable (i encara algú va dir que "bah", compte), i així s'abaixi, una mica, només, el volum de decibels. Molts cops, si dius "òstres, això està massa alt", et tractaran de tarat, de plasta, d'exagerat i d'esguerrafestes. Sembla, doncs, que a ningú li molesta el volum fins que li molesta. I d'aquí vint anys ja hauran millorat els audífons i seran millors i més barats. Mentrestant, fot-li, fot-li fort!

Bucle periodístic

Sant Jordi m'interessa i no m'interessa. És una tradició maca (em resisteixo a celebrar això del 14 de febrer) i tota la pesca, em sembla fantàstic l'atracament que et fan amb les roses i la hipocresia de la venda de llibres a cabassos. Aquest no és el problema. El problema vé quan et vols dedicar a explicar les coses. Ser periodista és dur de per si, però hi ha dies i moments especialment fotuts.

Com cada any, aquest divendres, 23 d'abril, els periodistes parlarem de roses, de llibres, de passejos per Rambla de Catalunya, dels llibres més venuts, de les paradetes dels escriptors i artistes, personatges públics i entitats diverses que s'apunten al carro de la forma més miserable i patillera possible. Perquè per St. Jordi tothom ven. Parlarem d'això, i d'allò altre, i realment, de molt poc més. Tampoc importa. Veurem la clàssica portada de l'AVUI fent gala de la identitat catalana en un dia tan especial (a no ser que els nous propietaris decideixin carregar-se també això) i tothom reproduirà el seu paper de cada any a la perfecció. I qui dia passa, any empeny.

És dur. Sant Jordi és un exemple paradigmàtic de banalitat i buidor informativa, de tòpics, clixés i autoparòdia periodística, però no podem oblidar que el calendari informatiu està trufat d'aquestes marques "perquè toca". El 15 de setembre quan les criatures tornen a classe, quan comencen les rebaixes de gener, quan arriba l'estiu i tots els informatius fan reportatges sobre el càncer de pell i ensenyen senyores grasses i vermelles com gambes que expliquen que s'ho passen teta escarxofades en una tumbona a l'ombra. Etcètera.

Puc entendre l'argument de que són coses "que s'han de fer", i fins i tot puc estar-hi d'acord, però fóra bo que ens comencessim a plantejar, si ho fem, com ho fem. Està bé mantenir la correlació entre tradició i cobertura d'aquesta tradició, però s'hauria de trobar la manera d'evitar que l'únic que impedeixi reciclar fins l'infinit els reportatges, notícies, fotografies i comentaris sigui la vergonya i el fet que el pas dels anys deteriora la vigència de qualsevol look i manera de fer.
I si no trobem cap manera millor de fer la nostra feina en cites com la del 23 d'abril, potser hem de pensar que no seria tan dramàtic retallar l'espai per a aquestes coses i mantenir el llistó de l'actualitat als informatius i programes de tota Catalunya. Si més no, mentre Sant Jordi, que és el què ens ocupa ara, segueixi sense ser dia festiu a casa nostra.

Enlloc com a Ca'n Montilla.mp3

Música: The Hives - Hate to Say I Told You So

La prudència de les sis copes

Ahir al programa Tu Diràs de RAC1, un oient assegurava en un missatge que el Barça ja és campió d'Europa. Vaja, que ens cruspirem el Madrid dissabte a la Lliga, que l'eliminatòria de semifinals de la Champions contra l'Inter serà bufar i fer ampolles i que, hipotèticament, el Bayern serà una joguina en mans dels blaugrana a la final.
Resulta irònic veure aquest tipus de reaccions entre l'afició culé després d'haver criticat fins gairebé l'extenuació la prepotència i manca de realisme futbolístic de l'afició del Madrid, en enemistat perpètua i eterna. Sense mancar-li raó en aquest darrer punt, l'afició blaugrana ha de ser conscient que, amb declaracions com aquesta, cau en el mateix parany de veure-ho tot fàcil i evident.

No podem oblidar què ens va dur a endur-nos sis títols l'any 2009, va ser la humilitat, la prudència, el no dir blat fins que no és al sac i ben lligat. La confiança ha de ser l'esperança, no la convicció. Hem de repetir els patrons de comportament en què Guardiola va insistir amb tossuderia durant tota la temporada passada. Es va demostrar que va ser part important de l'èxit, i no pot ser tant difícil repetir la fòrmula.
Res no ens garanteix que sent prudents i mesurats aconseguirem guanyar el doblet de Lliga i Champions, però amb afirmacions temeràries, absurdes, fora de lloc i impròpies d'una afició que coneix i respecta els dictats de Guardiola, i que ens han estat tan útils en el passat recent.

Però una cosa no treu l'altra. És cert que el Barça està davant una oportunitat històrica, d'apropar-se al mes de maig inoblidable que vam viure l'any passat. Guanyar la Champions League al Bernabéu és un somni, seria quelcom irrepetible. Però tot i ser l'equip ja a semifinals, ha de seguir sent un somni, una simple hipòtesi, perquè queden dos rivals, potents, pel camí i que et poden frustrar aquest somni sense que això fos especialment rar ni sorprenent. Repeteixo, la confiança que podem sentir tots els culés en aquest equip, ha de derivar en l'esperança que aquestes hipòtesis es materialitzin, no pas, en cap cas, en la convicció que això ha de ser així.

Hem d'aprendre de París, hem d'aprendre dels errors de l'equip després de vèncer l'Arsenal a la final del 2006. La prudència ens va fer forts l'any passat davant la prepotència del Madrid. Els blancs continuen insistint a associar aquesta paraula al seu nom, perquè, tot i les eliminacions, no semblen haver après la lliçó. Hem de seguir sent prudents per mantenir la coherència, hem de seguir sent prudents perquè aquest és el camí, perquè hi ha raons per creure que ens portarà, de nou, a bon port. Esperança. I l'eufòria, amb sort, ja tindrem temps d'explotar-la i gastar-la d'aquí un mes i mig.