Bucle periodístic

Sant Jordi m'interessa i no m'interessa. És una tradició maca (em resisteixo a celebrar això del 14 de febrer) i tota la pesca, em sembla fantàstic l'atracament que et fan amb les roses i la hipocresia de la venda de llibres a cabassos. Aquest no és el problema. El problema vé quan et vols dedicar a explicar les coses. Ser periodista és dur de per si, però hi ha dies i moments especialment fotuts.

Com cada any, aquest divendres, 23 d'abril, els periodistes parlarem de roses, de llibres, de passejos per Rambla de Catalunya, dels llibres més venuts, de les paradetes dels escriptors i artistes, personatges públics i entitats diverses que s'apunten al carro de la forma més miserable i patillera possible. Perquè per St. Jordi tothom ven. Parlarem d'això, i d'allò altre, i realment, de molt poc més. Tampoc importa. Veurem la clàssica portada de l'AVUI fent gala de la identitat catalana en un dia tan especial (a no ser que els nous propietaris decideixin carregar-se també això) i tothom reproduirà el seu paper de cada any a la perfecció. I qui dia passa, any empeny.

És dur. Sant Jordi és un exemple paradigmàtic de banalitat i buidor informativa, de tòpics, clixés i autoparòdia periodística, però no podem oblidar que el calendari informatiu està trufat d'aquestes marques "perquè toca". El 15 de setembre quan les criatures tornen a classe, quan comencen les rebaixes de gener, quan arriba l'estiu i tots els informatius fan reportatges sobre el càncer de pell i ensenyen senyores grasses i vermelles com gambes que expliquen que s'ho passen teta escarxofades en una tumbona a l'ombra. Etcètera.

Puc entendre l'argument de que són coses "que s'han de fer", i fins i tot puc estar-hi d'acord, però fóra bo que ens comencessim a plantejar, si ho fem, com ho fem. Està bé mantenir la correlació entre tradició i cobertura d'aquesta tradició, però s'hauria de trobar la manera d'evitar que l'únic que impedeixi reciclar fins l'infinit els reportatges, notícies, fotografies i comentaris sigui la vergonya i el fet que el pas dels anys deteriora la vigència de qualsevol look i manera de fer.
I si no trobem cap manera millor de fer la nostra feina en cites com la del 23 d'abril, potser hem de pensar que no seria tan dramàtic retallar l'espai per a aquestes coses i mantenir el llistó de l'actualitat als informatius i programes de tota Catalunya. Si més no, mentre Sant Jordi, que és el què ens ocupa ara, segueixi sense ser dia festiu a casa nostra.

Enlloc com a Ca'n Montilla.mp3

Música: The Hives - Hate to Say I Told You So

La prudència de les sis copes

Ahir al programa Tu Diràs de RAC1, un oient assegurava en un missatge que el Barça ja és campió d'Europa. Vaja, que ens cruspirem el Madrid dissabte a la Lliga, que l'eliminatòria de semifinals de la Champions contra l'Inter serà bufar i fer ampolles i que, hipotèticament, el Bayern serà una joguina en mans dels blaugrana a la final.
Resulta irònic veure aquest tipus de reaccions entre l'afició culé després d'haver criticat fins gairebé l'extenuació la prepotència i manca de realisme futbolístic de l'afició del Madrid, en enemistat perpètua i eterna. Sense mancar-li raó en aquest darrer punt, l'afició blaugrana ha de ser conscient que, amb declaracions com aquesta, cau en el mateix parany de veure-ho tot fàcil i evident.

No podem oblidar què ens va dur a endur-nos sis títols l'any 2009, va ser la humilitat, la prudència, el no dir blat fins que no és al sac i ben lligat. La confiança ha de ser l'esperança, no la convicció. Hem de repetir els patrons de comportament en què Guardiola va insistir amb tossuderia durant tota la temporada passada. Es va demostrar que va ser part important de l'èxit, i no pot ser tant difícil repetir la fòrmula.
Res no ens garanteix que sent prudents i mesurats aconseguirem guanyar el doblet de Lliga i Champions, però amb afirmacions temeràries, absurdes, fora de lloc i impròpies d'una afició que coneix i respecta els dictats de Guardiola, i que ens han estat tan útils en el passat recent.

Però una cosa no treu l'altra. És cert que el Barça està davant una oportunitat històrica, d'apropar-se al mes de maig inoblidable que vam viure l'any passat. Guanyar la Champions League al Bernabéu és un somni, seria quelcom irrepetible. Però tot i ser l'equip ja a semifinals, ha de seguir sent un somni, una simple hipòtesi, perquè queden dos rivals, potents, pel camí i que et poden frustrar aquest somni sense que això fos especialment rar ni sorprenent. Repeteixo, la confiança que podem sentir tots els culés en aquest equip, ha de derivar en l'esperança que aquestes hipòtesis es materialitzin, no pas, en cap cas, en la convicció que això ha de ser així.

Hem d'aprendre de París, hem d'aprendre dels errors de l'equip després de vèncer l'Arsenal a la final del 2006. La prudència ens va fer forts l'any passat davant la prepotència del Madrid. Els blancs continuen insistint a associar aquesta paraula al seu nom, perquè, tot i les eliminacions, no semblen haver après la lliçó. Hem de seguir sent prudents per mantenir la coherència, hem de seguir sent prudents perquè aquest és el camí, perquè hi ha raons per creure que ens portarà, de nou, a bon port. Esperança. I l'eufòria, amb sort, ja tindrem temps d'explotar-la i gastar-la d'aquí un mes i mig.

L'independentisme ha de ser integrador

Diumenge passat l'exconseller Joan Carretero va presentar les bases del programa electoral de Reagrupament. Més enllà del bàsic que hauria de tenir una Catalunya sobirana, a saber, un exèrcit, serveis d'inteligència... es parlava de suprimir la oficialitat del castellà. No és que això no sigui lògic per a un plantejament utòpic, però aquest és precisament el problema, que aquest punt converteix el projecte de Reagrupament en una utopia, i, per tant, l'aboca al fracàs. Com a molt, si té finalment el suport de Joan Laporta, l'aboca a aconseguir una representació tant residual com la que té, encara ara, Ciutadans.

Perquè voler esborrar el castellà del mapa de Catalunya és ignorar la realitat del poble, poble pel què en teoria es reclama la independència. És ignorar el passat recent de la nostra terra, en definitiva, és ignorar que l'independentisme, si vol triomfar i legitimar-se, ha de ser integrador. I la premisa que el castellà ha de ser eradicat perquè Catalunya pugui ser independent amb plenitut cultural i orgull és un error greu. Perquè això converteix la bandera estelada en excloent. En un perill i una amenaça per a molta gent.

El que l'independentisme català ha de fer no és aconseguir convèncer els ja convençuts, és buscar elements perquè aquells qui mai hem, apostat per aquesta opció política, arribem a veure l'Estat català com una opció política que, tot i no encaixar amb els nostres punts de vista, no faci autèntic pavor, que es vegi amb uns ulls més de proximitat que de llunyania.
I això només s'aconseguirà amb gestos que apropin la independència a sectors molt extesos del poble, i un dels gestos ha de ser reconèixer que el castellà té, i ha de tenir encara per molts anys, un paper raonablement destacat en la nostra societat. La co-oficialitat seria el més sensat. Sí restar-li protagonisme institucional, però no pretendre esborrar-lo. Això, vull insistir, és un error greu.
I aquest és només un exemple puntual però paradigmàtic dels errors de l'independentisme, i de com es pot demanar l'autodeterminació per a Catalunya des d'una òptima més àmplia i integradora.

L'independentisme ha de sossegar-se, ha de canviar la revolució i l'exclusió per una aposta política seriosa i integradora. I això no s'aconsegueix ignorant la realitat. Perquè sembla que hi ha qui ha d'aprendre que els desitjos són una cosa, i la realitat és una altra, i a Catalunya hi viuen molts catalans de ple dret que parlen, pensen i senten en castellà. El gran repte per a Esquerra, per a Reagrupament, per a Carretero i Laporta, és que aquesta gent no senti que la fan fora del seu país si algun dia Catalunya pot sostenir el seu propi Estat.

Enlloc com a ca'n Montilla

FECSA-Endesa es defensava dimarts en un anunci-article als diaris: consideren que les nevades viscudes durant la setmana passada a tota Catalunya són un fet excepcional, gairebé de dimensions catastròfiques i, per tant, es desprèn que no se'ls pot retreure res. Si fa no fa al mateix temps, l'entrevista de Mònica Terribas al President Montilla aixecava una important polseguera. Per a uns, massa dura, per a d'altres, correcta, i per a uns tercers, les queixes d'algun sector aïllat del PSC pel to de l'entrevista demostra que als socialistes els molesta la llibertat de premsa. En aquesta línia s'expressava ahir Toni Aira al Singular Digital.

Suposem que Endesa té bona part de raó. Sí, pot ser que hagi estat un fet d'aquells que ocorre un cop cada cent anys, i que res podia suportar-ho sense passar factura de crèdit ciutadà. D'arcord. Dimecres es comentava a Ràdio Barcelona, i ho deia Joan Boada, després de ser l'ase dels cops per la seva actuació durant el periode àlgid de la crisi, que les torres elèctriques que van cedir al temporal són d'un model ja antic que s'ha substituït a la resta d'Espanya. Compte, sense ser il·legal, és clar. Endesa, doncs, pot defensar-se assegurant que compleix la legalitat. Que passen els manteniments. I no serem tant cínics de qüestionar els manteniments. Però és un fet a tenir en compte, els manteniments són qüestió de mínims, i davant un fet extraordinari, els mínims no serveixen per a res. O només serveixen per endur-te castanyes. Totalment justificades, per cert. No en va, l'empresa anunciava ahir al vespre que canviarà les torres caigudes per unes de més modernes. Bé. Però també diu que les altres, les deixarà tal com estan ara. Malament. Alguna gent haurà d'esperar a que se li caigui el món a sobre per tenir la mateixa sort que han tingut a d'altres zones. Fantàstic.

En una línia de tímid inici d'una certa reflexió i reacció tardana al fenomen, com Endesa, ahir, el conseller Joaquim Nadal insistia en què la gestió que el govern va fer de la nevada va ser millorable, i la informació, en molts casos, insuficient. Nadal és una de les poquíssimes veus discordants en l'executiu del PSC en tot aquest assumpte. El Conseller deia, per exemple, que s'hauria d'haver informat més i millor sobre les averies i problemes que patien els trens de Rodalies. Oli en un llum. Ara hauríem d'obrir un ventall de dues opcions: o que dimiteixi algú (Saura, per dir un Conseller, així, a l'atzar) o que Montilla fes dimitir Nadal si considera que tot es va fer correctament. Però la recent experiència amb l'estirabot d'Ernest Maragall sobre el no-projecte de país del tripartit ens pot fer pensar que aquí tothom segueix aferant-se al poder com a un clau roent (perquè ara per ara, el tripartit és aixo: un clau roent), i que tampoc passarà res de res. Ens haurem de conformar amb petites, tardanes, tímides i inconcretes declaracions de mea culpa que no acabaran en res ni faran que en un futur s'arregli res. Perquè a ca'n Montilla no plega ni el "cap de turc".