Estelades i paraigües contra el Suprem

Crònica des de la Plaça Sant Jaume de Barcelona

Després de suportar el pes de la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut, la resolució d’ahir del Tribunal Suprem va encendre els ànims a les xarxes socials. Especialment a Twitter. Gairebé immediatament, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Barcelona es va posar en marxa i va convocar una concentració a la Plaça Sant Jaume per protestar contra el que consideren un atac al sistema d’educació lingüística de Catalunya. Poc més de quatre hores després, quan faltaven cinc minuts per les vuit, 150 persones ja resistien sota la pluja. Els paraigües compartien espai i protagonisme amb un mosaic voleiant d’estelades i de banderes dels organitzadors i una gran pancarta allargada que proposava “tirar pel dret” i reclamava la independència. El cromatisme groc s’estenia amb el color dels taxis que anaven arribant, i que, a poc a poc, nodrien l’acte amb la presència d’alguns periodistes.

Pocs minuts després de les vuit, els càntics es van iniciar. Les obvietats que tothom podia esperar van servir per trencar el gel. Tot procurant que l’aigua de la pluja no els xopés abrics, ulleres i peus, els manifestants concentrats davant un Palau de la Generalitat il·luminat per rengleres de llums de nadal, ja superaven els 200. Van començar a cridar “contra la sentència, independència!”. I van prosseguir cantant “ni França, ni Espanya, Països catalans!”. Entre el repertori i la pluja, l’assistència es va completar, i va arribar a rondar les 400 persones. En una gran majoria, joves. Van prosseguir els càntics, liderats pel gastat i resabut “inde, inde, inde-pen-den-ci-à” i per sentències com “immersió [lingüística], per la integració!”, o “jo no acato, aquesta sentència!”.

Entre la relativa intimitat que proporciona ser poc menys de mig miler de persones, es respirava la sensació que aquella concentració volia ser important. Que era la versió reduïda de la manifestació que el 13 de març de 2004 va reunir milers de persones davant la seu del PP a Madrid per protestar contra la resposta del govern d’Aznar als atacs terroristes de dos dies enrere. Aquella es va convocar per missatge de mòbil, i la d’ahir es va convocar per Twitter, en una nova mostra de voràgine tecnològica. La portaveu de la CUP de Barcelona, Laia Alsina, ho deia així: “és una concentració 2.0”. En això, per tant, treia importància a l’origen de l’acte, i recordava que s’hi havien sumat diverses associacions de manera activa i immediata. Alsina afegia que “esperem poder recuperar l’esperit de la manifestació del 10 de juliol, però ara era important reaccionar ràpid, tot i que no haguem pogut reunir molta gent”. La portaveu de la CUP de Barcelona va reclamar a Artur Mas que “es planti i doni un cop de puny sobre la taula”, i va anunciar noves mobilitzacions. D’entrada, va instar a concórrer avui a les vuit del vespre davant de les seus de districte de Barcelona i davant dels ajuntaments d’arreu dels anomenats Països Catalans per continuar la protesta.

El vespre va defugir la èpica, i a mesura que es va anar escalfant la protesta, la pluja va decidir remetre fins desaparèixer. Els paraigües es van anar plegant. Però no pas els ànims, que es van mantenir calents mentre alguns fotògrafs i periodistes gravaven el so ambient i capturaven imatges. L’efecte del focus d’una càmera sobre una estelada entre la negror d’un vespre tacat per l’aroma que diposita la pluja sobre el sòl i la gent, feia pensar que era un moment especial. Un moment de ràbia i impotència, però també d’esperança i d’empenta.

Alienes a l’escena, dues turistes asiàtiques admiraven i fotografiaven del dret i del revés el pessebre que hi ha situat a la plaça. També dues nenes sud-americanes somreien felices davant l’escena de la nativitat tot posant per a una fotografia. Al fons del seu petit món es reproduïa l’estampa desenfocada d’un altre petit món: el cant a cappella dels Segadors començava a ressonar per la plaça per posar punt i final a la reivindicació.

També podeu llegir la crònica a City Lights.

Rosell, Qatar, Nike i UNICEF

“És una monarquia flexible i tolerant”. Aquesta és la barrabassada sobre el Qatar que la junta directiva del Barça va tenir la poca vergonya d’afirmar quan va presentar l’acord amb Qatar Foundation divendres passat davant els mitjans. La gent, però, no és idiota, i independentment de si està a favor o en contra de l’acord de patrocini, sap que Qatar té molt poc de flexible i de tolerant. Cap dictadura, emirat, monarquia absolutista o qualsevol altra fòrmula de govern no democràtic ho és. El país àrab no ha signat mai la carta dels drets humans de la ONU, persegueix els homosexuals amb penes de cinc anys de presó i ni cal que parlem de la llibertat de la dona. Allà només hi vius bé si ets ric o occidental, o ambdues coses. Aquesta proporció és d’aproximadament 200.000 persones, del prop de milió i mig que hi viuen, segons afirmava dimarts al matí Xavier Sala i Martín a la tertúlia del programa El Món a RAC1. D’acord, Qatar no és Corea del Nord però està lluny de ser el què Sandro Rosell i Xavier Faus van dir en roda de premsa, en acte públic. Van, doncs, mentir. Només quatre llunàtics o desinformats poden defensar la situació sociopolítica del país.

Xavier Faus, al mig, durant la presentació

També mentien quan deien que l’acord era amb la Qatar Foundation. L’acord, com han hagut d’explicar posteriorment, és amb una empresa del govern, Qatar Sports Investment, que, al seu torn, cedeix els drets d’explotació a la ja mencionada fundació. Sí que és més coherent que una, suposada, sempre suposada, ONG no pagui 30 milions d’euros l’any, i sí que quadra més que ho faci directament el govern dictatorial del país, que es vol promocionar arreu. Segona mentida de la presidència actual del Barça en aquest assumpte. Sens dubte caldrà passar comptes a Sandro Rosell, perquè si alguna cosa tots retenim encara de Josep Luís Núñez és aquella cèlebra afirmació que diu que al soci no se’l pot enganyar (no se li pot enganyar, en l’idioma nuñetà). I és elque aquest senyor ha fet.

Però aquestes mentides només formen part de la pobresa personal del senyor Rosell; hi ha un aspecte molt més important, el moral. Ja no sobre si s’ha de signar un acord multimilionari amb una dictadura, sinó el paper que hi juguen els altres elements presents a la samarreta del Barça. Tots els partidaris de l’acord s’han afanyat a espolsar-se els escrúpuls de sobre, tot argumentant que UNICEF recolza l’acord. A més, afegeixen convençuts, que si la FIFA li atorga la organització del Mundial de futbol de 2022 i la FIA fa uns anys que hi té un Gran Premi del circuit mundial de la Fòrmula 1, no pot ser tot plegat pas tan dolent. La realitat, però, sempre té dues cares, i la visible està sent hipòcrita i interessada. La FIFA i la FIA hi tenen negocis (és el què són) per la mateixa manca d’escrúpuls que el FC Barcelona està demostrant. La qüestió és que si donem per vàlid aquest argument, a més d’assumir la nostra pobresa ètica i moral, acceptem que el Barça és exactament el mateix que la colla de sàtrapes de la FIFA o la gentussa tronada de la FIA. Res més lluny de la realitat, fins ara. El Barça pretenia conservar uns valors de germanor i bondat que tenen el seu màxim exponent en UNICEF.

L’organisme de la ONU ha de tenir, per força, els seus motius per obviar la realitat i fer els ulls grossos, amb l’argument que Qatar Foundation és una ONG, i de bona fe. Com diu aquella companyia, jo no sóc tonto, i sé sobradament que a can UNICEF no es mamen el dit. I que, per tant, si no engeguen el Barça a prendre pel sac és pels diners que els aporta i pel rèdit que treuen d’aquesta vinculació per altres fonts. Això, però, no justifica el seu suport al patrocini, i crec que representa una greu contradicció ètica pel que se li suposa a la organització que fins ara lluïa el Barça amb exclusivitatal pit de la samarreta. Ah, per cert, el president de la FIFA, Joseph Blatter, va dir dimarts que, davant la persecució de la homosexualitat al Qatar, el millor és que els gais que visitin el país durant el Mundial, “s’abstinguin de qualsevol activitat sexual”. Una gran referència, eh? Dóna per pensar-hi una mica.

El logotip de la fundació

També s’ha dit reiteradament que Nike fa ja 12 anys que és present a la samarreta del Barça. D’acord, i tots sabem que són una colla de negrers a la moderna, però els qui assenyalen aquesta veritat l’han de completar, i no ignorar que la seva posició a la samarreta ha estat sempre secundària, que l’hem acceptada amb naturalitat perquè ja hi havia hagut altres logotips: el de Kappa, i abans i tot, el de Meyba. Cal sumar-hi, però, una altra veritat. Per molt dur que resulti pensar-ho, l’explotació infantil té un doble fil perillosíssim, i és que treure d’un dia per l’altre els nens de les fàbriques seria fer-los sortir del foc per caure a les brases. El destí d’aquests nens l’endemà seria, molt probablement, dedicar-se a recolir porqueria en abocadors per vendre-la com a xavalla, per exemple. Amb la conseqüència evident de patir un risc enorme de contraure una infinitat de malalties de tot tipus. En el cas de les nenes, les coses es poden posar encara pitjor. La prostitució és una realitat: el món està ple de gent sense escrúpuls (je! De nou els escrúpuls!) que no posa pegues a aquesta activitat, i no cal ni parlar de les conseqüències, ja no només psicològiques, sinó en forma de malaltia. En forma de SIDA, sobretot. I això no és, ni de bon tros, una defensa del què fa Nike,vull deixar-ho molt clar. Tampoc és dramatisme gratuït. És la dolorosa veritat que ens obliga a entendre que no podem comparar un fet i un altre. Perquè l’endemà de la fi de l’emirat a Qatar, si es fan bé les coses, és un procés, més curt o més llarg, cap a un sistema de llibertats.

El Gran Premi de la F1 dura un cap de setmana. El Mundial de futbol durarà un mes. El Barça, en canvi, lluirà durant cinc temporades, diumenge rere diumenge, un logotip que representarà una dictadura perillosa i convençuda. Serà d’una enorme ironia poètia si finalment el logotip d’UNICEF s’acaba recol·locant a la part posterior dels pantalons. És a dir, al cul. Perquè representarà per on s’acaba de passar la directiva de Rosell els valors del club del nostre cor, i perquè representarà la postura d’UNICEF en tot l’assumpte: d’esquenes i mirant cap a una altra banda.

I no es tracta d’una qüestió econòmica. És sabut que les negociacions reclamaven superar els 23 milions anuals, fins ara, rècord de patrocini al futbol, però hi ha alternatives. Altres empreses segur que estarien disposades a pagar-ne, per exemple, 25. I no caldria associar-se a una dictadura. De fet, una part dels diners que Qatar Sports Investment pagarà al Barça, correspondrà a un amistós anual. Fins ara el Barça ja podia cobrar uns tres o quatre milions per disputar un amistós en aquelles terres. Hem de preguntar-nos, doncs, si per un milió o dos anuals, cinc o 10 en el total del contracte, val la pena desestimar una marca comercial normal i un amistós anual, per lligar-se a un emirat tronat i també un amistós anual. Resulta vergonyós, intolerable i molt poc sensat. Rosell no només ven la samarreta del Futbol Club Barcelona, sinó que ven l’ànima d’una afició i les engrunes de dignitat que encara li quedaven al món del futbol.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Futbol, La Noria… i un pont

Aquest pais és un desastre. Es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui Messilandia, es digui Iberistán o com reconchos es vulgui dir. Tant me fot, serem independents i tot plegat serà un desastre igualment. El resultat de les eleccions ho feia ja suficientment evident, però l’esperpent mediàtic i popular que hem viscut aquest cap de setmana és ja de traca i mocador. Per posar-se el colador capgirat al cap, posar els ulls guerxos, creuar els braços i treure la llengua, com si fos un còmic de Mortadelo y Filemón.

Dues mil tres-centes persones plantegen una situació extrema i tot un país se’ls tira al damunt. Amb el govern al capdavant. La informació que han tingut els 40 milions de persones, però, ha estat en tot moment parcial i interessada. Cap mitjà ha donat veu a un col·lectiu que està sense conveni col·lectiu des de 2004. Els pocs mitjans que han assenyalat que el conflicte prové de les hores extres que es veuen obligats a fer parteix del propi govern i de la pròpia AENA. Si no els les pagaven a preu d’or no les feien. I AENA era la primera interessada a pagar millor les hores extres enlloc de convocar les places que de debò feien falta perquè la formació d’un controlador és molt llarga i molt cara. Ara, però, el govern de Rubalcaba ha obviat aquesta realitat i ha fet servir els salaris dels controladors com el mocador que es coloca en contacte entre la benzina i l’exterior del coll de l’ampolla. Ha calat la metxa i tot ha esclatat.

Els centenars de milers de persones que s’han quedat a terra tenen tot el dret del món a protestar i a estar enfadats. El problema, però, és que el blanc de les seves crítiques és el col·lectiu que ha vist trepitjats els seus drets amb les ineptituds del Ministre de Foment, José Blanco, enlloc d’assenyalar el govern que les ha propiciat i defensat. Entre aquestes mesures, està la de decretar un màxim de 1670 hores totals a l’any per evitar que s’inflessin els sous amb més hores extres. Però aquestes hores s’acabaven a primers d’aquest més, perquè en fan més que un rellotge. Solució? Rectificar? No, decretar que, de manera retroactiva, pel càlcul de les mateixes es descomptarien les baixes, permisos, hores sindicals, etcètera. D’aquesta manera, el govern era conscient que s’arriscava al què ha passat. Però molt fàcil. Ha estat tant senzill com repetir de manera goebblesiana que cobren de mitjana 340.000 euros l’any perquè la massa aborregada s’encenés contra els controladors sense ni tenir opció a veure l’altra cantó de la moneda ni tampoc s’hi interessés. Camí lliure per a la imposició.

Com que els controladors no van cedir, doncs apa, a cop de decret i sota control militar. Aquesta és la solució que ha trobat el govern democràtic per solucionar un conflicte que han propiciat i avivat en tot moment. Les maneres feixistes d’aquestes resolucions ens haurien d’escandalitzar i preocupar profundament a tots.

Rubalcaba i Zapatero

Tot plegat em recorda horrors un episodi de la serie Padre de familia en què la dona del protagonista, la Lois Griffin, es presenta a les eleccions de governadora. En el cara a cara amb l’altre contrincant, s’adona que amb el discurs no aconsegueix cap efecte, i troba la solució perfecta. Senyora Griffin, com s’ho farà per…? -Onze de setembre. -Senyora Griffin, creu vostè que…? -Onze de setembre. -Pensa regular la nova…? -Onze de setembre. Aplaudiments i crits. La fina ironia i la mala llet de l’episodi podria extrapolar-se a la situació que hem viscut. -Els controladors…? -340.000 euros l’any.. -Però el conveni col·lectiu…? -340.000 euros l’any. -Però el decret que els imposa les noves condicions va contra la constitució… -340.000 euros l’any. I així podem anar fent fins que les sentències judicials comencin a donar la raó als controladors d’aquí cinc o deu anys.

Una de les qüestions més preocupants de tot plegat és l’actitud del món del periodisme. La visió crítica ha brillat per la seva absoluta i persistent abscència, amb només algun intent moderat de plantejar les coses imparcialment en l’edició d’ahir diumenge del diari ARA (que, tot i això, entrevistava un controlador d’El Prat a una columna i després dedicava dues pàgines a relatar històries de passatgers). Hem arribat a extrems tan preocupants com periodistes que per Twitter han expresat la seva fúria contra els controladors. Això no és sotmissió al poder, això és tenir uns periodistes amb el matex nivell d’ingorància i manca d’interés i esperit crític que la població en general. Doncs escolti, què trist, estem arreglats!

Però les coses no són casuals. Si alguna cosa no és Rubalcaba, és idiota. Aquesta situació no seria possible si no fos per dues raons molt clares: els controladors són molt pocs i ningú sap ben bé quina és la seva feina. Són un col·lectiu sense visibilitat. A més, la opinió pública se’ls posarà en contra sempre que els toquin les vacances.

César Cabo, líder d'USCA

Per cert, les comparacions que tanta gent ha fet aquests dies són l’una més inconcebible que l’anterior. Metges? Quan la vida d’una persona està en joc ningú fa vaga. No és el cas dels vols. Funcionaris? Si home, amb les jornades laborals més tranquil·les del país. Bombers? El mateix que els metges. En el més vergonyós dels casos, els serveis mínims que s’imposaven a FGC, per citar un cas recent, eren del 40%. Però els controladors aeris són un col·lectiu que si vol fer vaga li enxufen un 120% de serveis mínims. Plantilla habitual i reforç, no fos cas que algú volgués escapar-se. Perquè l’estat no està disposat a que els drets laborals d’unes poques persones puguin complicar-los la vida. Cap altre col·lectiu està en una situació comparable. Aquest és el nostre estat de dret.

Tot plegat potser seria d’una altra manera a França, vagi a saber. Aquí ens han trepitjat els nostres drets laborals de manera indigne i escandalosa i la vaga general del 29 de setembre va tenir un seguiment limitat. Milers de persones van exigir el seu dret a treballar abans que preocupar-se pel seu futur i el de tots. No és, doncs, d’estranyar que 40 milions de persones acabin pensant que unes vacances són més importants que els drets laborals i constitucionals d’un col·lectiu. Privilegiat o no. Però molta gent no atèn a raons. Cobrar un dineral és suficient motiu perquè treballis durant llustres a torns, treballant més de 24 dies al mes més hores de les que qualsevol de nosaltres podria aguantar, i amb tot un país en contra. Una frase que ho diu tot de la impotència d’una treballadora i la realitat social d’aquest país: Fútbol, toros y La Noria. Para qué queremos más? Bé, potser si hi afegim un pont de cinc dies ja tenim tots els ingredients perquè el govern se surti amb la seva passant per sobre de la constitució que avui defensava de manera humiliantment obscena. Ja estavem molt malament, però ara a sobre el govern pot passar per sobre nostre a cop de decret i a cop de govern militar. Anem directes cap a l’abisme, si no hi fem res. I no hi farem res perquè la societat clama a l’unison “todos los controladores a la cárcel!. Aquest pais és un desastre. Es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui Messilandia, es digui Iberistán o com reconchos es vulgui dir.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Catalunya emmalalteix de populisme

Ai senyor, ai senyor! Ai Déu meu senyor! La preocupació pels tres escons de Plataforma per Catalunuya quan l’escrutini progressava ja fins al 30% s’estenia per Twitter, Facebook i entre la majoria dels presents a l’hotel Grand Marina fent el seguiment de la nit electoral del Partit Popular. Un cop es va progresar fins al 40%, les sigles de PxC ja es van reduir a dos a la pantalla de TV3 i al 60% ja van desaparèixer les sigles i la preocupació es va transformar en alleujament. Finalment el partit franquista i racista d’Anglada no va entrar al Parlament, però va rascar fins a 75.321 vots i no podem passar per alt aquesta realitat. Una realitat que es va quedar a un 0,58% de vots d’entrar al Parlament. Molt per sobre de formacions com Reagrupament, Escons en Blanc, d’altres tradcionals com el PACMA o novetats de diversos caires com el CORI, UpyD o Alternativa de Govern. De fet, el cas de PxC és un signe extrem del què ha passat en aquestes eleccions, i és que el populisme en les seves diverses formes ha aconseguit polaritzar l’escenari polític català de la propera legislatura que iniciarem tot just quan arrenqui 2011.

Plataforma és l’exemple paradigmàtic del que és el populisme menyspreable: un partit que hereta tota la ronya de temps passats, el llop disfressat d’ovella, i que esprem les pors més radicals i ignorants d’una població en crisi. Un caldo de cultiu que, setanta o vuitanta anys enrere, hagués donat una força bestial a Anglada. Però a banda de Plataforma hi ha altres exemples més difusos però, a dia d’avui, força més perillosos. El programa electoral de Solidaritat Catalana per a la Independència és monotemàtic: pressuposa que tots els mals de Catalunya, des de la crisi al fracàs escolar, passant per les pensions i els funcionaris dropos, se solucionen amb una declaració d’independència unilateral, emparada pel dret internacional –cosa que ja és molt pressuposar-. Més enllà no hi ha res. O gairebé res. Si més no, als seus 102.197 electors no els interessa res més que Laporta i la independència (bé, potser també els interessava Maria Lapiedra). És a dir, populisme hardcore. A l’altre extrem, defensant la unitat de l’estat espanyol, i la bipolaritat lingüística i cultural de Catalunya, el Partit Popular ha obtingut els millors resultats de la seva història, 18 diputats -1 més dels que va obtenir el 1995 amb Aleix Vidal Quadras com a líder- i això és gràcies a la crisi, per la que duu dos anys prometent sol·lucions invisibles, i al discurs populista en immigració, agafat prestat de PxC, curiosament. O no tant curiosament, en realitat. Gens curiosament, i gens casualment, de fet. El PP ha aconseguit enfilar-se com a tercera força política de Catalunya gràcies a un dels discursos més populistes i extremistes de la seva història, lluny de la moderació que no gaire anys enrere encarnava Josep Piqué.

Seguint en la mateixa línia, Convergència i Unió també ha fet ús de les preocupacions més declarades del poble per sortir vencedor de les eleccions. Mas serà president gràcies a la crisi, argument primari i sense cap argument racional que ha tombat governs de tots els signes polítics arreu d’Europa (l’esquerra va guanyar fa poc les eleccions a Grècia, quan el discurs oficial de l’establishment i els seguidors de la dreta és que de la crisi se surt amb conservadorisme pressupostari). I a això, cal sumar-li el tema espinós del concert econòmic. Com ja vaig comentar en el meu anterior article, el fum d’aquesta suposada intenció convergent és ben negre i espès, i ha alimentat els pulmons d’una gran massa de sobiranistes descontents. És a dir, una proposta sense arguments sòlids i contrastables que ha convençut bona part d’un electoral susceptible de ser convençut. Populisme com una catedral. Com una catedral barroca. És a dir, colossal i carregat fins l’excés.

Per tant, el Parlament, que es configurarà presumptament el 24 de desembre –casi fum, fum, fum… podem tenir discurs de Nadal de Montilla i d’any nou de Mas- serà un Parlament que, com a mínim fins el 2014, veurà com molts dels seus 135 escons tindran gravats a la seva identitat els arguments pobres i fàcils amb què han convençut un electorat que cada cop demostra amb més contundència que la democràcia catalana i espanyola pateix càncer en plena adolescència. És ben trist però és així. Això ho veig clar, però, en canvi tinc molts dubtes de quina quimioteràpia pot salvar-lo i evitar que aquest càncer s’allargui durant dècades i vagi consumint a poc a poc el malalt fins a convertir-lo en una despulla dels ideals de democràcia, llibertat i maduresa amb què es va constituir després de les primeres eleccions de 1980.

També podeu llegir l'article a City Lights.

A un dia del 28N

Avui és jornada de reflexió. El segle XXI i l'explosió dels mitjans no convencionals ha desvirtuat el seu sentit, però encara som a temps de donar-li'n. Abans de lliurar demà la nostra papereta al vocal de taula hem de pensar què volem dels polítics i què volem aconseguir d'ells amb el nostre vot. Quins objectius tenim, i si el partit que votem els correspon. Pensar i reflexionar abans de votar ens fa lliures i li dóna sentit a l'engranatge. Ja sigui per recolzar-lo o per protestar-hi. Un vot en blanc val, un vot sempre val, sempre és important. Però no pot ser un vot alienat, ha de ser pensat. Tenim dret a ser individus lliures i ho hem de voler ser.

En mans de qui deixarem Catalunya?

Jordi Pujol va dir dimarts passat al programa El Món a RAC1 que ja veu Artur Mas com a President de la Generalitat. L’hi veu l’honorable expresident i l’hi veiem tots. Fins i tot s’hi veu ell. Si el sondeig menys optimista, el del CIS de fa dues setmanes, atorga 59 escons al partit de Mas i Duran, a nou de la majoria absoluta, és normal que l’eufòria envaeixi els militants i seguidors nacionalistes. Però per què s’ha arribat a aquesta situació? Hi ha dues raons que expliquen un augment tant radical de CiU, que, per la seva part, només ha aplicat la fórmula de l’assessor de Rajoy (“échate a dormir hasta 2012, Mariano”).

No és per una terrorífica gestió del tripartit de les polítiques socials, econòmiques (deixant de banda l’estirabot necessari dels bons), sanitàries... de la pitjor manera possible (podríem debatre sobre la nefasta gestió en educació, compro), no és pas això. O si més no, no és el moll de l’os. Ni tampoc és per la manca d’impuls a les polítiques que ajuden a la definició nacional. Ho comenta avui en Roger Tugas, excompany a Público i que a partir de diumenge publicarà a l’ARA, al seu blog. Cita diverses accions que el tripartit ha dut a terme i que podem dubtar que Mas hagués tingut el coratge de tirar endavant, a saber: la llei de consultes, la implantació d’ambaixades catalanes arreu o polèmica llei del cinema, sense anar més lluny. I disculpeu que faci una excursió, però pel que fa a polítiques socials, Mas criticava diumenge al debat a sis de TV3 la xifra de fracàs escolar a Catalunya, mentre que la seva proposta en educació són els traspassos econòmics de l’escola pública a la concertada i la privada, una gran contradicció, ja que el fracàs escolar es concentra a la pública. Com deia el President el 2006: fets, no paraules.

Però tanquem l’excursió i tornem al que ens ocupa. La percepció que Montilla s’ha rendit a l’executiu de Madrid és clau per entendre aquest gir electoral i l’ascens meteòric de CiU. Primera raó. L’Estatut va acabar esquarterat pel Tribunal Constitucional, i aquesta decepció va ser molt més emocional que no pas física (ja que, en definitiva, el que més disgusta de la sentència són les qüestions lingüístiques) i, per tant, clau per entendre l’enfadament col·lectiu, el cabreig, canalitzat contra el PSC en favor de CiU.

I la segona ha estat la manca de cultura de coalició. Ho apuntava Andreu Mayayo en un article a Público de fa unes setmanes: les grans cultures democràtiques europees tenen el pacte transversal entre partits com a part del seu ADN. Aquí no, i la més mínima discordança ha estat interpretada des de 2003 com una greu crisi institucional i signe de desgovern.

I arribats a aquest punt, CiU té motius per prometre-se-les molt felices. Però sap realment la gent qui votarà? En una època en què els missatges ens arriben en píndoles, breus i directes, i en què els partits descarten l’argumentció política i només busquen evocar emocions, el vot a la coalició nacionalista és un vot efectivament nacionalista, però no és pas un vot polític. L’exaltació nacional ha buscat senders per a la independència, i davant l’evident descrèdit d’ERC i la novetat, i com a novetat, sospitosa, de Reagrupament i Solidaritat Catalana (que fan un plantejament polític molt pobre i populista), el vot del català emprenyat i rabiosament ansiós d’autogovern va directe a CiU. Per posicionament nacional i per tradició. Perquè ningú oblida l’obra dels primers anys de Pujol, que va governar durant 23 anys. Si va durar tant, no pot ser dolent, oi?

Però el que sí oblidem és que la dècada dels noranta va ser gairebé el no-res. Com es pot no recordar que Pujol va perpetrar l’esperpent del pacte del Majestic? ¿Com es pot no recordar que va pactar (pactar, concepte que tant sembla que irrita Mas) amb un Aznar que va acabar sent el flagell dels catalans com no ho havia estat ningú des de Franco? En el seu dia, Artur Mas va signar un document on es comprometia a no pactar de nou amb el PP, però la proximitat política –he dit política, no emocional- podria convertir fàcilment el document en paper mullat. Què, què, què? Però què dius! Doncs, home, dic el què dic basant-me en fets més recents, com quan Josep Antoni Duran i Lleida va defensar l’educació religiosa a l’escola pública amb ungles i dents a la negociació de l’Estatut quan l’aposta comuna era per la laïcitat. Les polítiques de CiU són de dretes, perquè la federació és, en origen i en essència, una coalició de dos partits que, adoptant l'argot torero, carreguen a la dreta. I la setmana passada vaig veure com Quim Monzó feia gala d’ironia per denunciar intel·ligentment el que molts sospitem: Mas no descarta pactar amb el PP si li fa falta per formar govern. Perquè a la tercera va la vençuda: Mas vol governar, sigui com sigui, i sigui amb qui sigui.

El votant nacionalista de l’any 2010 rebutja contemplar el color polític dels partits, la línia horitzontal de posicionament polític, per deturar-se a observar només la línia vertical, la que regula el centralisme o separatisme d’aquella opció política. Si hi suma credibilitat, estigui aquesta justificada o no... bingo! Convergència i Unió té garantida la victòria, el govern, i frega la majoria absoluta perquè satisfà les ànsies de llibertat d’un poble que menysprea la importància de polítiques d’esquerres que ajudin, potser a ells mateixos, a sortir de la crisi. D’una crisi que no s’arreglarà rebaixant impostos i retallant prestacions socials. Al votant li diria que ja li aprofitaran les llistes d’espera sense solució i les pensions miserables amb les retallades socials al més pur estil torie de Mas. Perquè el concert econòmic que el presidenciable ens vol fer creure que de debò vol reclamar és pura fantasia. A Madrid es posaran la càpsula de cianur sota la llengua abans que acceptar-ho. Al votant li diria tot això, però no li ho puc dir, perquè tot plegat ho hauré de patir jo també. Tots ho haurem de patir. Porca miseria.

Un cop més, Catalunya s’entestarà a fer bona la frase que diu que Europa comença als Pirineus. No podem oblidar que perseguim una independència que només suposarà una millora per a tots si els recursos, aquests ja tòpics 60 milions diaris, es gestionen per a benefici de polítiques socials que fan moltíssima falta a Catalunya, com el desenvolupament de la llei de dependència. I Artur Mas i la dreta són l’antítesi d’aquest ideal. Encarnen un menú de retallades socials com el que triomfa a Gran Bretanya i que també s'obre camí a Madrid. Volem una independència plena vinculada a un estat del benestar mutilat? Us felicito, fills. Et planyo, Catalunya; en mans de qui et deixarem?

També podeu llegir l'article a City Lights.

La memòria del futbol

Entrada del defensa sportinguista Botía al genoll de Cristiano Ronaldo al tram final del partit entre Sporting de Gijón i Reial Madrid de diumenge passat, i que van guanyar els de la capital per 0 a 1. Li fa la traveta en plena carrera des de darrere. La coça és desmesurada. Expulsió justa. Ronaldo protesta exasperat. L’ex jugador del Barça B marxa amb la vermella directa i el portuguès celebra vehementment la resolució arbitral. Ha aconseguit el què volia, però està rabiós. La figura del davanter portuguès del Madrid segueix generant polèmica en el seu segon any a l’entitat blanca. Tot i que convé que des de la capital tinguin sempre present que Ronaldo és odiat per bona part del barcelonisme des dels seus temps a Manchester.



Aquesta realitat no és una simple anècdota: és la prova empírica que el comportament passa factura més enllà de les habilitats esportives i del color de la samarreta. Les exageracions de Dani Alves tampoc agraden entre la culerada, i tampoc ningú discuteix el seu gran talent. D’altra banda, a les antípodes de l’exemple del davanter blanc, el comportament de Leo Messi provoca admiració, l’emmirallament de la canalla, la idolatria. Ronaldo també en genera, d’idolatria, és clar, però d’un altre caire. Ronaldo és l’expressió de la fortalesa de l’atleta, del guanyador, del guepard que va a per totes. Messi és la velocitat elegant de la gasela, que s’esmuny entre els guepards que l’empaiten. L’argentí fa les coses fàcils, i maques. Ahir va resoldre ell solet el xoc amistós entre l’Argentina i el Brasil al darrer minut, com un llampec entre la calma. Pam! És imprevisible i imparable, però, per damunt de tot, el que fa que a tots ens caigui la baba amb ell és la persona que hi ha enfundada en aquelles botes plenes de tacs punxeguts que fan feredat només de veure-les.

El temps passa, les exigències del futbol varien i els estils també. No hi ha cap dubte que ambdós jugadors s’han fet un lloc i continuaran gravant el seu nom a la galeria de la fama d’aquesta cosa de la pilota, però la màgia de la personalitat de Pelé sempre regnarà per damunt de l’arrogància i errors personals de Maradona. La venerabilitat de Di Stéfano roman per sobre del díscol Romário. La genialitat futbolística i humana del blaugrana Messi s’imposarà sempre per sobre del talent futbolístic de Ronaldo. Quan el seu atractiu físic, innegable a ulls de tantes i tantes dones i homes de tot el món, l’abandoni, s’hagi fos i l’únic que li’n quedi sigui el miratge d’una clenxa engominada sobre les arrugues d’un rostre que dècades enrere havien fet feredat, Ronaldo entendrà que els seus errors, i comprendrà que l’àmbit extraesportiu i personal importa molt a l’hora de sobrepassar la història d’un esport i calar a la memòria i al cor d’una societat.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Pulmons negres, butxaques plenes (II)

 

Va voler la casualitat que, després d’escriure Pulmons negres, butxaques plenes, la setmana passada el destí m’enviés a cobrir per RAC1 una iniciativa privada que proposa substituir (reconvertir) les màquines de tabac dels bars per màquines expenedores de llaminadures sense sucre. Saludables, en diuen ells. Bé. No fotem. En qualsevol cas, l’acte va anar acompanyat de la presentació d’algunes dades significatives. La venda de cigarretes per persona baixa a Catalunya des de 2005 de manera continuada. I en el període entre 2008 i 2009 la xifra va patir un descens important: de 2300 a 2000 unitats venudes per cap. Tot i això, la quantitat absoluta continua sent una autèntica bestiesa. Aquest descens que l’any passat es va pronunciar –i que la consellera de Salut, Marina Geli, va assegurar que es mantindria el 2010- també s’ha de relacionar, tot i que no sigui una part important, amb l’increment de l’impost del tabac que l’executiu de Madrid va decretar el juny de 2009. Aquest fet va encarir en uns 20 cèntims de mitjana cada paquet de tabac. Aquesta xifra és una assegurança de vida per als fons de l’estat. Si donem un cop d’ull als ingressos de 2008 gràcies a aquest impost veiem que ascendien a un total 9.266 milions d’euros. La llavors ministra de Sanitat, Elena Salgado, va assegurar que aquest augment suposaria que l’Estat ingressaria el 2009 fins a 1.220 milions d’euros més. ¡Amb 20 cèntims de més per paquet!

Imaginem, doncs, l’impuls que podria suposar per a l’economia d’un Estat immers en una gravíssima crisi econòmica, un augment que obligués a situar el preu del paquet en els 8 euros, com especificava en el primer article. Per descomptat caldria acceptar que la indústria es beneficiaria de bona part d’aquest augment. Si el paquet de Lucky Strike del què parlava, a 3,50 euros per unitat, l’encarim fins als 8 euros, podem imaginar que dels 4,5 d’augment net, fins a 2 poguessin destinar-se a les arques de l’estat, la xifra d’ingressos sobre aquest impost podria multiplicar-se per deu, és a dir, sumar 12.200 milions d’euros més, situant el total al voltant dels 30.000 milions d’euros. No seré tan ingenu de pensar que aquest augment seria real, el descens de ventes seria significatiu, o això caldria pensar. Tot i així, els debilitats fons de l’estat espanyol es veurien feliçment sanejats. Així com la salut de molta gent. Fins i tot la indústria del tabac hi sortiria guanyant.

Que això no és res més que el conte de la lletera? Sí, i què? Tant hi fa. Tot són cavil·lacions, números amunt, números avall, però al cap i a la fi és innegable que els arguments de la lletera eren bons i que després tot va ser fruit d’un accident. I els accidents no es poden controlar. Mentrestant, no fer comptes perjudica més que no pas fer-los. Algú podria alçar-se i dir que jo vaig afirmar que l’ideal seria prohibir el tabac, i que reforçar els ingressos de tots gràcies a aquest impost blindaria el consum de tabac i convertiria la prohibició en utòpica. Cert. Innegable. Absolutament. Però la història diu que el tabac fa mig mil·lenni que sobreviu entre nosaltres amb permissivitat i acceptació. I també diu que les utopies no s’acompleixen mai. I, mentrestant, els calers són els calers. I amb la salut es fa el que es pot.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Pulmons negres, butxaques plenes (I)

La porta de la Facultat de Comunicació Blanquerna és un niu d’històries. Un lloc on es forgen amors, es constaten desamors, es fan plans pel cap de setmana, es concreten calendaris de treball… de tot. Però si destaca per alguna cosa és pel fum. Des que l’accés lateral per la Plaça Joan Coromines està més restringit, els fumadors s’han traslladat inevitablement a l’accés principal. Petit. És una concentració doblement molesta, perquè es col·lapsa i perquè et transporta l’aire i la ferum de bar a quarts de quinze al bell mig del carrer a qualsevol hora. La pudor del tabac s’estén a tot el distribuïdor de la facultat, gairebé fins la cafeteria.

Però no vull seguir donant la brasa amb el què passi a Blanquerna, perquè a la majoria dels mortals us importa un pèsol. Del que es tracta és de denunciar el perjudici que suposa per algú que no fuma i que no vol respirar el fum del tabac el veure’s obligat a suportar-ho, si vol fer coses tant senzilles i inevitables com sortir de la seva universitat.

Però aquest no és un article que vulgui defensar la prohibició del tabac. Seria la solució ideal, però cal tocar de peus a terra i entendre que això, avui dia, és tan inviable com erradicar la prostitució a cop de decret, per molt que alguns s’hi entestin. La opció alternativa és molt més senzilla, i en absolut nova, cal dir-ho. Apujar el preu del producte. És una qüestió simple. Imagino que algú trobarà recriminable aquesta alternativa, però si no pots evitar el perjudici per als fumadors passius, si més no, que l’administració recapti més diners per pagar el tractament públic contra el càncer de pulmó. Recapitulem. Si ara el paquet de Lucky Strike val tres euros amb cinquanta, que en valgui vuit. La xifra s’equipararia, així (amb permís de les oscil·lacions del canvi de moneda), als 11 dòlars que costa ara un paquet a Nova York, després que s’apugés l’impost el juny passat. Posem-ho en xifres. Aquell que fuma deu cigarretes al dia, passaria de gastar-se 52,50 euros al mes (a 3,5 euros el paquet) a dedicar-ne fins a 120 mensuals al vici. I no parlem dels fumadors empedreïts… multipliqueu per dos o per tres aquestes xifres! Per a més d’una i de dues persones seria una despesa inassumible i podria decidir excloure el tabac de la llista de productes que queden exclosos de l’acte d’ajustar el cinturó en temps de crisi; i qui pogués mantenir el vici faria un gran favor a l’administració. Perquè, al loro, multipliquin la xifra, multipliquin i veuran. Tot aquest IVA… riguin-se vostès dels bons de la Generalitat!

També podeu llegir l'article a City Lights.

Costumisme 2.0

Ja fa temps que està de moda parlar de periodisme ciutadà i debatre els seus pros i contres. Resumint-ho molt: l’avantatge és que el ciutadà sempre serà allà on no és el periodista. El problema és que la manca de formació evidencia una probable fluixa qualitat del producte. Sigui com sigui, només el devenir dels propers anys pel que fa a tecnologia i periodisme començarà a esclarir cap a quin bàndol la gent aconseguirà decantar la balança.

Però un punt que no s’ha analitzat prou fins ara és quin paper juga el periodisme ciutadà en els relats costumistes. No es pot negar que el periodisme és, ha estat i ha de seguir sent, en bona part, i ha de mantenir l’ADN de la narració costumista. Larra va escriure fa gairebé dos-cents anys alguns dels millors retrats de la societat de l’època i avui dia grans articulistes copien les seves inquietuds, motivacions i estructures per explicar com és la nostra societat avui dia. Però el punt de vista dels grans narradors dels diaris actuals s’escapa de l’essència del recórrer el carrer, els barris baixos, de fa cent, o dos-cents anys. És fantàstic llegir textos de Quim Monzó, però quan publica un article explicant curiositats i rondalles urbanes de Nova York, o quan tants i tants d’altres teoritzen, més que no pas descriuen, la societat del 2010… hom no pot evitar trobar-hi a faltar el punt de vista rabiosament valent i indefectiblement proper d’aquelles narracions d’antany.

Captura de pantalla d'Ascodevida

Aquesta proximitat que podem trobar a faltar l’aporten avui dia usuaris d’arreu del món a internet. És en webs com failbooking.com, ascodevida.com, teniaquedecirlo.com o vistoenfacebook.com on, destriant el gra de la palla, trobem els grans retrats dels detalls de la societat occidental que enfila la segona dècada de segle. Retrats sovint descoratjadors i salvatgement gràfics, però que, al cap i a la fi, duen a primera plana el mínim detall que representa de manera tristament paradigmàtica els problemes del món d’avui dia i les curiositats que teixeixen el dia a dia de l’urbanita que pul·lula més que viu als carrers de les ciutats i pobles d’Europa, d’Espanya, de Catalunya… el periodista ciutadà que, tot i ser potser un ciutadà negligent en tots els aspectes de la seva vida, construeix un relat que d’altres han deixat de considerar important però que els grans debats del futur del periodisme no poden arraconar.

També podeu llegir l'article a City Lights.

TMB, estat policial

Ja ha passat una mica més de mig any des que Transports Metropolitans de Barcelona va engegar la polèmica campanya Et creus molt llest? per denunciar i perseguir les persones que es colen al metro. L’enganxada de cartells que, indirectament, incriminaven i acusaven tots els viatgers va generar força debat i indignació entre la població barcelonina. Res de nou.

Cartell de la nova onada.

La valoració que l’empresa de transports fa de la primera onada de la campanya és, lògicament, molt positiva, i s’escuda en una enquesta pròpia entre usuaris per assegurar que “el to i el contingut de la primera part de la campanya han merescut una aprovació molt majoritària”. A mi m’encantaria veure amb quin rigor i sota quina cocció ha elaborat TMB aquesta enquesta.

Des de fa un parell de setmanes podem apreciar el mateix sistema: adhesius a tots els torns, cartells i fullets diversos. Tot i això, però, aquest cop el lema de la campanya resulta menys ofensiu: Qui la fa, la paga. Els qui religiosament paguen el bitllet quan toca es poden sentir, ara, menys amenaçats. El cas, però, és que TMB, en aquests mesos, s’ha entestat en dur el “qui la fa, la paga”, al màxim exponent. El diari La Vanguardia exposava ja fa uns mesos casos demencials, com, per exemple, que els revisors havien multat un nen per tenir arrugada la T-12 (targeta gratuïta per els escolars de 4 a 12 anys però que té un cost d’expedició de 35 euros -d’aquest cost potser n’hauríem de parlar-). També denunciaven el cas d’una senyora gran que va ser multada per no marcar el viatge amb la seva T-Rosa gratuïta (abonament sense càrrec per a majors de 65 anys, diferent de la T-Rosa de preu reduït, que ha d’anar acompanyada de la compra de la T-4, que és un abonament de 10 viatges a preu reduït).

Però això només són brots d’una malaltia que s’expressa en una dimensió molt més agressiva. Els revisors del Metro de Barcelona han vist com la seva feina ha passat de ser una rutina per controlar la regularitat dels viatgers a formar part d’un entramat policial que organitza i executa veritables batudes. El revisor de TMB ja no va sol. Mai. S’acompanya de quatre o cinc companys i companyes i, al costat, gaudeix de l’eventual protecció, i activa intimidació, de vigilants de seguretat amb els seus corresponents gossos. L’estat policial que està perpetrant Transports Metropolitans de Barcelona intimida els viatgers, honorables pagadors (el 98,9% del total, segons les darreres dades que van sortir publicades a finals del febrer passat) quan un escamot de gairebé una dotzena de persones entre revisors i vigilants fa la seva entrada triomfal al vagó. La feina està pautada i ben organitzada, l’escamot avança ràpid i imparable, convertint en improbable la fugida de l’infractor. Però també poden actuar de la mateixa manera a la pròpia estació. Es col·loquen en un lloc que no sigui visible des dels torns, no per evitar que es cometi la infracció, sinó per caçar el que la cometi. Així, l’escamot cobreix els accessos d’un possible replà distribuïdor de l’estació i revisa militarment la validació de tot viatger que hi aparegui, tot alentint el trànsit i menyspreant la pressa que una persona pot tenir per agafar el metro un dia feiner de bon matí. Resulta curiós, però, veure com després de tanta feina exhaustiva, hom es troba en situacions desesperants. Com quan la màquina que habilita la sortida d’una estació no reconeix la banda magnètica del bitllet i la única resposta de l’empresa és el silenci, el res, la manca absoluta de personal. O quan la màquina de venda automàtica de bitllets no funciona i tampoc hi ha cap taquiller. Què ha de fer un, llavors? La resposta només pot ser una, però vagin amb compte, no se’ls acudeixi explicar-li això a un revisor, que aquest mai dubtarà del germànic funcionament de tot l’engranatge de venda de l’empresa.

És interessant també observar la realitat que evoca l’aspecte monetari de la campanya. La inversió total per al 2010 era de 18 milions d’euros, xifra que recollia l’increment de personal i maquinària. Números enormement superiors a les pèrdues anuals per infraccions al metro, que podrien ascendir a uns 3,7 milions, si ens basem en el cost per trajecte a partir del preu d’una T-10, i que es podrien comparar a la recaptació de 337.200.000 euros anuals que tindria TMB segons el mateix criteri de càlcul. De fet, en moltes estacions de Barcelona, Transports Metropolitans preferia deixar la nit sense vigilància i, fins i tot, obrir els torns, en comptes d’afrontar possibles destrosses fruit de l’ebrietat de molts dels infractors durant les nits de cap de setmana. També val a dir que no hauria costat pas 18 milions d’euros canviar els tradicionals torns de barres per les portes automàtiques, que redueixen sensiblement la xifra d’infractors ja que no es poden saltar, i la única manera de colar-se és passar darrere d’algú que no estigui disposat a etzibar-li un mastegot a qui ho faci.

La realitat, per tant, és que aquesta segona onada de la campanya perpetua el model paradoxal que ja s’ha instal·lat a la xarxa de transports de Barcelona: control policial de dia i selva nocturna. Ningú pot esperar més que una aleatòria presència d’una parella de seguretat en trajectes que recullen el pitjor de cada casa de la nit de la capital catalana, i que han tingut totes les facilitats de l’empresa de transports per accedir a les estacions per evitar destrosses, tot i que això pugui condicionar la seguretat de la resta de viatgers. Aquesta realitat aconsegueix imprimir a la consciència de l’usuari que la finalitat de tot plegat no és, doncs, regular i controlar, sinó instal·lar un estat de por permanent en el viatger, tant quan hi ha l’abusiva vigilància d’aquests nous terminators de la llei, com quan el quillo busca-raons inunda les línies de metro amb la foscor. TMB està convertint-se en un exemple magistral, de llibre, de com fer les coses molt malament, i de com aprofitar l’avinentesa de dirigir un servei fundacionalment deficitari (l’objectiu d’una empresa pública de transports no ha de ser altre que garantir l’eficient desplaçament dels ciutadans) per arreplegar els màxims calers possibles (menció a banda mereixen les apujades de preu abusives que l’empresa presenta religiosament cada any) i per escarmentar quanta més gent millor. Ja ho saben vostès, si són una pobra iaia que pretén passar la resta dels seus dies amb tranquil·litat, vagi amb molt de compte quan torni de fer la compra: escamots de revisors vigilaran que ni se li acudeixi no marcar la targeta rosa. En paraules de la pròpia empresa, és vostè una “estafadora”, una “incívica” i una “insolidària”, en definitiva, un ésser a combatre i eradicar. Qui la fa, la paga. Escopiria als seus peus, senyora!

Podeu llegir l'article a City Lights.

Dos euros per la dignitat

Tot sovint, als catalans ens agrada fer les coses més difícils del què són. Els senyors de l’Ajuntament programen un festival musical molt més que digne cada any per les festes de la Mercè, ens estalvien púrria comercial, i a més ho munten de manera gratuïta. Fantàstic, sí. Però no podia ser perfecte. Un any més, el concert fort del BAM el van programar a la cruïlla del carrer de Cartagena amb el de Rosselló, allà on hi ha la fàbrica de la cervesera Damm –que patrocina l’esdeveniment-. A Els Amics de les Arts no els vaig veure perquè encara estava treballant. Després, Ok Go van arrossegar-se fent el bufó i tocant poca cosa i avorrida –van quedar molt lluny del grup de rock energètic i alegre que jo recordo haver vist al FIB del 2007- i van tancar la nit Belle and Sebastian, dels qui és pecat dir res de dolent. Però no vull fer crònica musical, això només ho escric perquè quedi palès que hi vaig ser i que no parlo en va.

El cas és que, com deia, ens agrada complicar-nos la vida. Algú em pot explicar el sentit de programar el concert a l’Eixample? Com algú pot tenir la poca vergonya d’embotir milers de persones en un diantre de carrer, que, per molt ample que sigui, obliga els assistents a patir, empentar-se i posar-se nerviosos? Perquè, compte, una cosa és que estigui atapeït, fet inevitable a grans concerts, i una de ben diferent és sentir-se anxova en llauna, amb aquella terrible angoixa de no poder avançar en cap direcció. La raó sembla clara. Els quatre rals que pugui donar l’empresa cervesera justifiquen per als senyors regidors oferir un recinte, si és que se’n pot dir així, de baixíssima qualitat, quan existeixen alternatives molt millors com el parc de la Ciutadella o el parc del Fòrum. De fet, allà ja s’hi munta l’enorme escenari per als concerts electrònics, amb la finalitat de concentrar allà, a l’extensíssima esplanada, tots els penjats, “canis” i diversa gent passada de voltes per tal que no molestin al centre de la ciutat. I no és casual que hi siguin, a més de l’atracció que exerceix la música, ajuda el fet que sigui gratuït. Com ajudava dissabte al carrer de Rosselló, on també abundava gent de dubtosa intel·ligència i manca de saber estar. És normal, hi havia cervesa i l’accés era lliure, dos més dos fan quatre, ho sap tothom.

Així doncs, si algú està interessat en escoltar la gent de bona fe que només volem gaudir de la música sense taquicàrdies, jo ofereixo de manera gratuïta als senyors de l’Ajuntament dues propostes. La primera és que es rumiïn això de canviar la ubicació del concert per, i només eren exemples, una de les dues que citava (mirin, potser la Damm s’avé a patrocinar-ho també allà baix i tot!), i la segona és que es plantegin ubicar el concert en un recinte tancat –a l’aire lliure, però, és clar- i cobrin un preu simbòlic que allunyi indecents i busca-raons. Amb dos euros podria haver-n’hi prou. I, de pas, adonin-se els avantatges, això ajudaria a sufragar la importantíssima despesa en el catxé dels grups.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Les caravanes solidàries, una temeritat?

Quan el guionista i humorista Jair Domínguez va publicar al seu ara restringit blog l’entrada Tres pijos entren a Mauritània i… la pols que es va aixecar va ser, naturalment, considerable. Pals i bastons li van ploure des de totes bandes. Però, en definitiva, l’essència que calia extreure’n la deixava entreveure l’altre dia Joan Puigcercós quan asegurava que les ONG no poden emprendre itineraris arriscats. Acció Solidària es va ficar a la gola del llop i els tres segrestats n’han sortit vius pels pèls, no ens enganyem.

La ONG ja ha anunciat que mantindrà la caravana solidària però amb més prudència. És l’únic que podien fer per desmentir la hipòtesi que deixava caure Jair Domínguez. Perquè avui dia la solidaritat està plagada d’inconscients, gent poc preparada i segurament encara menys consicent de la realitat que vol guanyar-se un trosset de cel fent el bé per aquests móns de Déu. I les coses no funcionen així. Tres senyors que no han viscut a la vida entre ponxos a una comuna hippie (un d’ells duu les seves criatures a una bona escola concertada de Barcelona, fet amb el què no hi tinc res en contra –entre d’altres coses perquè és a la mateixa on jo vaig fer la secundària i no sóc capaç de ser tan hipòcrita-, però, en definitiva, és un detall que no es pot menystenir) es van llençar a un projecte a toro passat notablement temerari, i només la fermesa de la ONG a continuar endavant ajuda a esclarir una sospita que, efectivament, fa molt mal efecte, però que no estava mai de més que algú plantegés donats els indicis i que, afortunadament, repeteixo, semble que podem veure esclarida.

En qualsevol cas, sigui quina sigui la realitat de Vilalta, Pasqual i Gámez, el que no es pot obviar és aquesta inconsciència i temeritat. I no és complicat d’adonar-se’n. Molta gent parla d’entitats no lucratives d’”acció directe”. Crítiques a Greenpeace, Intermón, Unicef, etcètera, perquè es considera que destinen massa recursos a finançar l’entitat, publicitat, i percentatges potser amb destins poc clars. Sovint, et trobes nois excessivament joves assegurant-te que ells treballen directament amb els pobles, al 100%. Que un euro que els dones a ells és un euro a l’Àfrica (o per les balenes, o a on sigui, tant hi fa), i que ells són els autèntics salvadors del món. La realitat és que segurament la desorganització i la manca d’infraestructura i d’experiència converteixen aquestes donacions en un llençament a un sac trencat. I vagi vostè a saber com faran arribar aquests donatius, en quina forma i a quines mans poden arribar a parar. Perquè quan s’ha de tractar amb la corrupció de tot un Estat, la organització, poder d’acció i efectius humans són segurament tan imprescindibles com l’ajuda en sí. Compte, això em serveix d’element tangencial, no vull posar Acció Solidària al nivell d’una ONG d’uns nois que em deien que no m’ho podia pensar després perquè no tenien ni tríptics informatius ni plana web. El cas és que la desorganització, les ganes de salvar un món i una realitat de la qual s’ignora la magnitud, com també la imprudència, sovint converteixen la solidaritat i les ajudes en un error important. Per tant, un servidor, que és conscient que té altres ocupacions (i conviccions i motivacions, que tampoc s’és pitjor persona per dir-ho) que anar-se’n en jeep pel desert del Sàhara, prefereix ser més eficient i realitzar un donatiu regular a una entitat reconeguda.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Calor, calor, calor

Heu agafat el metro a Barcelona aquest estiu? Segur que sí. I l’heu agafat a la línia 3? Fem-ho fàcil: heu passat per l’andana de la línia 3 a l’estació de Catalunya? Hi fa una calor de mil dimonis. N’hi ha prou amb ser-hi, quiet, passejat, tranquil i assossegat durant trenta segons, si arriba, per començar a suar com un porc histèric que xiscla davant l’esbudellament imminent. És terrible. Inhumà. El contrast de temperatura en entrar al vagó que esperem és encara més exagerat. El fred envaeix el nostre cos i en qüestió d’un segon passem a sentir-nos lluny del desert del Sàhara per tenir la sensació que ens endinsem al del Gobi. Resulta, però, il·lustratiu el fet que, passats els primers segons, el cos s’acostuma a la nova temperatura i un és capaç de tornar a suar moderadament sense gaire dificultats. I resulta il·lustratiu perquè si, en un entorn on, en entrar, hem patit fred, som capaços després de suar, significa que d’allà d’on veníem no poden donar-hi altre adjectiu que el més cruel dels inferns.

Si és un problema de pressupost el cert és que té difícil solució, ja que canviar l’aire condicionat dels vagons a les estacions mantindria el problema exactament igual, si no pitjor, ja que, vulguis o no, el norma és estar-se més temps en marxa. Tot i això, m’atreveixo a jutjar que si Transports Metropolitans de Barcelona ha disposat de vint milions d’euros aquest 2010 per reforçar la seguretat i els controls a la xarxa de metro de Barcelona, segur que tindrà un parell de milions més, o els que calguin, per oferir una espera assossegada al més d’un milió de viatgers diaris del metro de la capital catalana. No obstant, és possible que amb l’augment, no ho oblidem, arrodonit a l’alça (mira si són bona gent, que ens estalvien la molèstia d’haver de recollir xavalla al canvi), de la T-10 per culpa de l’augment de l’IVA, no hagin recaptat diners suficients per posar en marxa un sistema de ventilació decent per a la línia 3. Imagino cares tristes, consternació, a les oficines de la direcció de TMB, on, dit sigui de pas, em jugo la meva cama esquerra que no han de suportar una temperatura que, de ben segur, supera els quaranta graus (si més no, com diuen els meteoròlegs darrerament, de temperatura de sensació).

Després l’Ajuntament de Barcelona emetrà fulls volants en què demanarà, suggerirà i instarà la població a protegir-se de la calor. En repartirà d’altres amb els que voldrà fomentar l’ús del transport públic. Jo vull que el senyor Hereu i la junta directiva de TMB emetin uns pamflets on m’expliquin com se suposa que he de resguardar-me d’un constipat que tard o d’hora m’assotarà sense prescindir dels beneficis del transport públic. Facin alguna cosa ja, per amor de Déu, o per amor del bitllet, com prefereixin, però moguin-se per evitar els cops de calor que estan per venir en alguna andana al toc del migdia.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Corrida final al Parlament

Recta final del procés de la ILP que vol que el Parlament prohibeixi les corrides de toros a Catalunya. CiU i PSC van donar llibertat als seus diputats per votar a favor o en contra de la proposta, tot i que el vot no serà secret. La clau, probablement, la té el PSC, perquè tot fa pensar que si els socialistes decretessin el vot, aquest seria en contra de la prohibició. És una oportunitat única per apostar pel civisme. L’Ajuntament de Barcelona

s’hi esforça cada estiu multant turistes i nadius per fer grolleries al carrer i ara va sent hora que a tot el territori català es prohibeixin les grolleries criminals als recintes tancats anomenats plaça de toros.

No aporto res de nou si parlo de tortura. Si parlo de barbàrie. Però s’ha de tenir ben present quan ens restreguen la bandera de la cultura i la tradició pels nassos per defensar-ho. Les cultures, i les tradicions, i els pobles evolucionen, canvien, i el Segle XXI no ha de permetre que els deixos i retalls de l’Espanya endarrerida, pràcticament feudal, catòlica i castissa del Segle XIX intenti imposar-se a la sensatesa i la humanitat de les costums modernes. Perquè aquell qui vol que perduri el què li interessa usarà els arguments més baixos que estiguin al seu abast. Si la defensa aferrissada de la tradició i l’estirpe espanyola (i que alguns defensen que no és excloent de catalanitat, siguem justos) no funciona, que és el normal entre gents amb dos dits de front, recorren a material sensible en temps de crisi com la feina.

Aquesta és la segona gran defensa, i la que és més senzill que convenci els indecisos. És cert que hi ha ramaders que es guanyen la vida amb la cria de toros que després acaben a les places a punt per ser estocats i mutilats, però això no ha de ser impediment per perpetuar la barbàrie.

I és molt senzill d’entendre. Si per tirar endavant un nou centre comercial el govern no s’atura davant les vivendes que hi ha a la zona; o si les families que es queden sense sostre a canvi d’una miserable compensació no impedeixen el progrés de l’urbanisme ferotge, aturar un acte criminal que avergonyeix propis i estranys, dins i fora d’Espanya, no pot estar condicionat a la feina d’alguns ramaders. Em sembla bé que se’ls compensi amb ajudes i fins i tot que se’ls ajudi a recol·locar-se, tot mentre no perdem de vista quina és la prioritat en aquest assumpte.

També podeu llegir l'article a CityLights.

Encendre la metxa

Com que dilluns el Tribunal Constitucional va decidir d'una vegada per totes fallar sobre la constitucionalitat de més d'un centenar d'articles de l'Estatut de Catalunya que tenim ara matiex en vigor, considero que és un bon moment per tractar de nou obrir el debat sobre com s'ha de plantejar la hipotètica independència de Catalunya, perquè de dir que aquesta és la solució ja se n'encarreguen molts, però pas de plantejar el com enlloc del què. Per tant, he decidit aprofitat el meu espai setmanal a la revista de Llumsdelaciutat per adaptar el que aquí vaig publicar fa uns mesos sota el títol "L'independentisme ha de ser integrador".

Podeu llegir-ne, doncs, la variant a City Lights.

Que els troncs no ens tapin les reformes

He vist més crítiques aquests dies als partits nefastos que s’estan jugant al Mundial de futbol de Sud-Àfrica que no pas a les reformes del mercat laboral que aprova el govern de Zapatero. A Facebook hi ha grups, pàgines, comentaris, exaltacions, queixes, valoracions… del Mundial… sobre si tal o tal jugador van estar bé o malament, sobre si hi ha pocs gols, si les defenses prosperen més que no pas els atacs, etcètera. Que és un torneig de troncs. En canvi, no he llegit ni un sol comentari sobre les reformes que ens poden afectar de ben a prop a tots un dia o altre. A tot estirar, el què comenta la gent, i no pas a Facebook, és clar, és que la vaga general és una vergonya.

És cert que els sindicats han anat del bracet dels dirigents espanyols durant els darrers anys, però criticar-los per fer-ho és excessiu i una manca d’observació. Després de vuit anys de govern de dretes, molta gent va rebre amb gran alegria l’arribada del PSOE a la Moncloa, i els sindicats no en van ser una excepció. Però passats sis anys, el Partit Socialista no és el Partit Socialista, o més ben dit, potser el Partit Socialista és el Partit Socialista, però no és un partit socialista, d’esquerres. Zapatero i els seus ministres, vicepresidents i sèquit han canviat la identitat del partit. L’han convertit en un partit que -ho han declarat alguns membres com el ministre del ram més afectat, Celestino Corbacho, o la sempre desafortunada Leire Pajín- se sent còmode amb reformes laborals que castren els drets dels treballadors.

Per tant, els sindicats tenen dret a passar pàgina i rebel·lar-se contra les mateixes decisions que trobarien intolerables si fos el cas que provinguessin d’un govern obertament de dretes. No és contra el partit amb qui s’han abraçat, que convoquen la vaga general. És contra les mesures d’un partit de dretes, que els sindicats proposen manifestar-se la gent el proper 26 de setembre. Qui no sigui capaç d’entendre que el gir descomunal cap a la dreta del Partit Socialista Obrer Espanyol obliga a valorar les seves últimes actuacions de forma completament separada al passat, i deslligant-ne les actuacions i opinions colaterals de sindicats, associacions, militants i simpatitzants, comet un greu error. El Partit Popular va voler impulsar reformes laborals similars i va haver de patir una vaga general. El PSOE no les vol impulsar, les aprovarà, i, per tant, la vaga general s’ha de fer. S’ha de mantenir. I s’ha de recolzar obertament. Per descomptat, caldrà evitar les accions violentes de piquets i manifestants, això sí.

També podeu llegir l'article a City Lights.

La confiança del botiguer que va arrodonir cent pessetes a un euro

Durant anys m’he intentat autoconvèncer que els comerços de proximitat són humanament més valuosos que les grans superfícies, que són un model que s’ha de preservar i ajudar. Fa un parell de setmanes vaig anar a la pastisseria que hi ha a prop de casa meva a demanar una safata de pastetes per recollir l’endemà i per dur on havien de fer el seu paper al dia següent. Vaig preguntar per possibilitats i preus i després de divagar durant minuts vam acabar acordant que per vint o vint-i-pocs euros em prepararia unes vint-i-cinc peces, unitats, vaja, pastetes. En anar-ho a recollir em vaig topar amb la sorpresa que les peces eren quaranta i el preu havia ascendit fins als trenta euros.

La responsable de la botiga sabia que no tindria més remei que accedir a pagar i endur-m’ho perquè no tenia temps per engegar-la a pastar fang i buscar-me la vida a una altra banda, i a més, la confiança converteix en una feina senzilla abusar del client amb previsions de no patir cap conseqüència, que fa fàstic, vaja. De mala llet vaig deixar els bitllets sobre el taulell i m’ho vaig endur. No és que em sembli malament el preu, i al cap i a la fi, al final les quaranta peces es van esgotar sense problemes i la relació quantitat-preu sortia millor així. El que em va molestar va ser la presa de pèl. I la justificació d’estar-me allargant tant amb l’anècdota que, se suposa, ha de ser una simple manera d’obrir l’article i que no s’ha de mantenir durant gaire línies és perquè és la base del què vull expressar. Vaig decidir que si mai he de demanar una altra safata de pastes, allà no ho faré pas. I arran de tot això, un s’adona d’una cosa: només hi ha un perfil de persona que pugui defensar i exercir convençudament la defensa dels comerços de barri: la gent de barri. La gent que té paciència, a qui no li importa conversar durant deu minuts amb el botiguer mentre fa esperar tothom sense motiu, i potser que tampoc li importa fer-ho, si ha d’esperar en circumstàncies similars.

El què en diuen urbanites, els que correm amunt i avall, que caminem ràpid encara que no tinguem pressa, que vivim el tren de vida de la poca paciència… no tolerem bé aquestes coses. Jo, si el botiguer xerra amb el de davant em poso molt nerviós, no hi puc fer res. Encara que no tingui pressa. I com jo, n’estic segur, tanta i tanta gent. No ens agrada que ens facin esperar sense motiu. Si visitem un centre comercial, sabem que allò és anar per feina, i si, en definitiva, comprem el pa i el diari a la cantonada de casa, és perquè no tenim una gran superfície al carrer del costat, i perquè hi ha segons quines coses que la tradició les fa més bones -el pa, per exemple- perquè si no fos així, el Can Manel, el Bar Tolomé i el Forn de Pa de tota la vida ja faria temps que haurien abaixat la persiana per sempre.

També podeu llegir l'article a City Lights.

El retorn d'Aznar el profund

Adolfo Suárez era recordat amb ternor, per la seva feina bruta i difícil a la transició espanyola, però també amb cert recel per la seva caiguda lliure pocs anys després. Però vencia la faceta entranyable. Fa deu anys va assegurar que José Maria Aznar era el millor president de la democràcia espanyola. El seu company d’aventures diplomàtiques, el comunista Santiago Carrillo va dir de seguida que alguna cosa no rutllava. Suárez va desaparèixer del panorama públic, i poc després es va saber que pateix Alzhàimer.

Dissabte, José Maria Aznar va demostrar dues veritats de cop, dues certeses en un sol moment. Va demostrar que Carrillo va fer gala d’una lucidesa admirable en detectar des del primer moment que l’estat mental de Suárez no era el que havia de ser, i va demostrar que, efectivament, l’expresident espanyol anava errat de totes totes. Aznar va ser el pitjor president de la democràcia espanyola moderna (amb permís de José Luis Rodríguez Zapatero, tot sigui dit), i dissabte va demostrar per què. El seu tarannà prepotent, fastigós, luxuriosament pretenciós –i tant messetari, d’altra banda-, va rutilar acompanyat del fervor de les noves generacions del Partit Popular.

L’expresident popular va afirmar, i cito textualment, que “els socialistes, cada cop que han tingut ocasió, han omplert Espanya de runa, d’atur i de misèria”. I el van aplaudir.

Sí, Aznar va fer gala d’una de les seves facetes més destacades: l’imbecilitat dopada per un ego sense mesura; la facilitat per mentir, enganyar, distorsionar, i provocar la vomitera, l’angúnia i la repulsió de tota persona amb un mínim de seny que s’escolta les seves paraules. El que va dir és mentida. És ofensiu. És perillosíssim. És insultant. És vergonyós. És intolerable. És digne de la dreta més directament hereva de l’esperit, directrius i tarannà del franquisme.

Des del partit de la gavina també critiquen constantment la sotmissió del govern espanyol a les ordres de la Comunitat Econòmica Europea i del Banc Central Europeu. Resulta humiliant, preocupant i ridícul a parts iguals que algú pugui arribar a creure que el Partit Popular hauria resistit les embestides de la Unió Europea, i, és més, que s’hauria erigit en defensor de l’Estat del benestar, i dels drets dels treballadors, els quals ara tan irònicament el partit proclama i defensa a viva veu.

Si Espanya fos un pais amb seny, estaria tranquil. Sabria que la mentida, la distorsió i la broma de mal gust no penetrarien en les ments profanes. Però, per desgràcia, a l’any 2010, Espanya segueix sent profunda. La putrefacció de la política ha calat els ossos de la societat, i el seguiment de l’actualitat és rotundament acrític. No hi ha noció de la raó i la distància. Compte, ni d’una banda ni de l’altra. Aquests discursos són, doncs, una arma potent i perillosa per continuar fomentant l’odi i, més important encara, la ignorància i l’alienament de les classes mitjana i treballadora.

Saben el què es fan. Res és casualitat. Les noves generacions que dissabte celebraven les paraules d’Aznar, un dia es presentaran davant un faristol i seran qui escupirà les mateixes barbaritats. I davant aquest espectacle dantesc, i també comprenent que a Catalunya no tot són flors i violes, cada dia més cervells es retorcen, sudorosos i tremolosos, i, provenint d’on provinguin, havent mamat ideologies, inspiracions i influències ben diferents, es pregunten... adéu, Espanya?

També podeu llegir l'article a City Lights.

El burka tapa els drets fonamentals

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, acaba de prohibir dur burka (el vel integral, que cobreix tot el cos, cara i ulls inclosos) o nyqab (el vel que cobreix tot el cos menys els ulls) dins els edificis municipals, com, per exemple, l’Ajuntament, o centres cívics. I ja l’hem tinguda armada. És una ocasió perfecte per als bonistes i fals progressistes per posicionar-se a favor de l’islam i esgrimir la seva llista d’arguments tòpics i demagògics. Per exemple, fa uns dies, crec que era a RAC1, una tertuliana explicava que no podem prohibir dur burka o nyqab, imposar no dur-ne, perquè llavors estem fent el mateix que suposadament fan els musulmans radicals que obliguen, imposen, dur el vel integral a les seves dones i familiars femenines. Quina broma és aquesta? Des de quan entra en la mateixa escala establir una norma en contra d’un atac frontal a la dignitat d’un ésser humà, en aquet cas una dona, que el propi atac.

És delirant. I hi deu haver força gent que aposti per aquest tipus de teories. Hi ha gent que de debò es creu que les dones escullen lliurement. Ho rebatia molt encertadament diria que un oient fa pocs dies també a la mateixa emissora, en aquest cas crec que era a La Nit a RAC1, escullen tan lliurement com les dones espanyoles de fa dos o tres segles se sotmetien als criteris i voluntat de l’església catòlica amb els ulls clucs. Per voluntat pròpia. Per voluntat apresa. Per voluntat imposada per la cultura.

La Generalitat ha dit que és una mesura innecessària. Perquè gairebé ningú duu el burka ni el nyqab avui dia a Catalunya. Discrepo. Avui dia, 2010, potser no, però vés a saber com estarem d’aquí a cinc anys. La filosofia popular és molt sàvia: prevenir és curar. De la mateixa manera que es va prohibir l’ablació a temps ara cal prohibir aquestes vestimentes que suposen una agressió frontal als drets humans. Drets que ens ha costat molt assolir com perquè ara, el bonisme i el fals progressisme ens els facin trontollar en ares de la integració. Integració, i tant, però passant pel sedàs del respecte a la cultura, les lleis i, sobretot, els drets fonamentals de l’home i la dona.

També podeu llegir l'article a City Lights.

No n'hem après res

A finals de novembre, un jove de Tenerife va ser acusat d’haver agredit sexualment i matat la seva fillastra. L’equip mèdic així ho va denunciar. El seu entorn negava les sospites, i dos o tres dies després es va demostrar la seva innocència. Pel camí, van passar titulars escandalosos a dues planes titllant-lo de dimoni en amunt, amb la seva fotografia ben grossa just a sota. Concretament, va ser el diari ABC. Per descomptat que després tothom es va fer enrere, però aquella cara, acompanyada de paraules com assassí, ja l’havia memoritzada mitja Espanya. Una vida posada molt seriosament en risc pel què després es va demostrar que havia estat culpa d’una caiguda al parc mal diagnosticada dies abans. Poca autocrítica es va fer, breus rectificacions i passem pàgina.

Tot això em va venir de nou a la ment aquesta setmana passada amb el cas de la dona que va matar els seus dos fills a Lloret. Quan van sortir les primeres informacions, quatre pinzellades, de fet, que amb prou feines donaven per redactar un breu, i parlo de la versió digital d’El Periódico, vaig poder llegir comentaris que feien afirmacions del tipus “Esta hija de puta ha venido a España a matar a sus hijos porque sabe que entrará por una puerta y saldrá por otra”. Vagi per endavant que no hi ha res que justifiqui aquest crim, però sobta que, amb tan poca informació, algú, posant el seu nom i cognoms, s’atrevís a deixar anar bajanades de tal magnitud i amb tan poca justificació. Hi havia altres comentaris de caire semblant, que potser amb un to menys enervat mantenien la mateixa línia.

És evident que aquesta dóna és culpable –ens creurem la confessió- però aquesta víscera demostra que no hem après absolutament res de casos com el del Diego, el noi que els mitjans van cometre el terrible i gravíssim error de linxar sense proves. Perquè en aquell moment no hi havia judici. No hi havia confessió. No hi havia context –no se sabia que era la dona del pederasta britànic detingut ara fa uns dies- etcètera. La seva relació amb el pederasta britànic obre un ventall de causes que, tot i no ser redemptores, converteixen en extremadament cruels afirmacions com les que feia aquella persona a El Periódico. És clar que era la opinió d’un lector, i no del mitjà, però el mitjà té la potestat de tolerar o descartar els comentaris, per molt que s’escudi en fer-los signar amb nom i cognoms. El mitjà ha de censurar el que està fora de lloc. I si El Periódico, com hauria pogut ser un altre mitjà –de fet, potser va passar també, però jo no ho vaig veure- , no ho va fer deu ser perquè considerava oportú deixar a la seva web línies com aquelles.

Es demostra per tant que no hem après res d’allò. L’ABC no va aplicar-se la magnitud de rectificació que hauria d’haver exercit. Els informatius no en van parlar prou. Als ciutadans no ens va arribar el suficient, i si ens va arribar, tampoc ho vam digerir. Potser sí que a nosaltres hi ha missatges que ens entren per una porta i ens surten per una altra. Tots plegats hi hauríem de pensar més. O pensar, simplement. Perquè mai sabem del cert què és veritat i què no. Ho demostren casos com els de la nena morta a Tenerife. Anem més amb compte.

També podeu llegir l'article a City Lights.